Estem en una situació demergència. Els valors i models socials, polítics i econòmics estan canviant i ens temem que per pitjor. Fer un balanç del que ha estat l’any 2013 ja no és un exercici innocent consistent a assenyalar el que ens ha agradat i el que no, sinó que no es pot aïllar del rumb que estan prenent les coses. L’any 2013 va començar malament, amb una pèrdua progressiva de llibertats individuals i una voluntat de generar por i inseguretat. La cultura, “l’opció política més revolucionària a llarg termini” com va dir Montserrat Roig, és ara al punt de mira.
En el context de l’art, el pitjor han estat les retallades que han precaritzat el sector. Les institucions han vist reduïdes les fonts de finançament, però els que han sortit més malparats són artistes, crítics, comissaris, dissenyadors i muntadors que han vist disminuir dramàticament les seves perspectives de treball. En lloc de cercar solucions, les institucions estan desorientades i paralitzades. La crisi i les retallades s’han utilitzat políticament per fer desaparèixer iniciatives en què no es creia, com l’Espai Zer01 d’Olot, el Centre d’Art de Tarragona o l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona, entre d’altres. Can Felipa es va salvar, però pels pèls.
Però com que per naturalesa tendim més a veure l’ampolla mig plena, cal esmentar les coses positives del 2013. La principal, que hi ha gent capaç de dir NO i fer coses. Ha estat un any en què han tingut lloc presentacions, exposicions, esdeveniments, projectes, intervencions, festivals i trobades a llocs poc habituals (estudis d’artistes, els carrers de la ciutat, espais domèstics o la platja). Totes aquestes iniciatives a càrrec dels agents independents han demostrat que hi ha vida (i molta) fora de la institució. N’esmentarem algunes, com l’exposició “A Place no cars go”, organitzada per Quim Packard i presentada al seu estudi, els festivals Lycra i Plaga, les propostes de col·lectius com Morir de Frío o Azotea, entre d’altres.
Destaquen també els espais independents que segueixen al peu del canó, defensant els seus programes, com ara halfhouse o homesession, i altres com a BAR, centrats en l’intercanvi. És molt positiva la celebració dels 35 anys de l´Espai 13 de la Fundació Miró. Les galeries que es repensen, com a ADN que ha inaugurat ADN Platform, un espai per a comissaris i artistes, amb exposicions, debats i presentacions. O la Fundació Tàpies, pionera a fer-ne accessible l’arxiu, s’ha enfrontat a una tasca que tenia pendent, la figura de Tàpies. El resultat va ser “Contra Tàpies”, comissariada per Valentín Roma.
I acabem amb els “auguri” per al 2014, del que esperem que regni una actitud més crítica, amb més acció i menys covardia, més risc, més compromís i més honestedat.
