Una de les contradiccions de l’art és que, tot i tractar temàtiques que apel·len directament a qüestions que ens afecten, sovint les seves reflexions queden emmarcades en un context al qual només hi accedeixen grups de coneixedors.
De vegades passa que exposicions temàtiques concebudes des d’espais culturals habituats a treballar d’una manera transdisciplinària, incorporen treballs artístics que apunten, insisteixen o il·lustren les qüestions que es proposa abordar l’exposició. I aquí és on sorgeixen algunes situacions ambigües, com que la selecció de treballs respongui a criteris que en supediten la qualitat a aquella temàtica que aborden. Pot passar que en comparació amb el nivell d’experimentació, creativitat i audàcia de les referències científiques que s’incloguin a la mostra, les propostes artístiques semblin carregades de bones intencions, però una mica ingènues. També pot passar que el context d’aquestes exposicions ens permeti descobrir artistes que no es mouen dins del circuit de l’art, l’anomenarem mainstream, de biennals, grans esdeveniments i museus, més o menys homologats.
Res millor que alguns exemples per il·lustrar aquesta reflexió que venia a col·lació de l’exposició +Humanos. El Futur de la nostra espècie, organitzada per la Science Gallery del Trinity College de Dublín i presentada al CCCB de Barcelona. +Humanos explora d’una manera crítica els avenços i riscos dels canvis tecnològics que estem vivint actualment, plantejant diversos recorreguts possibles en què aquesta relació es pot resoldre en aquest futur posthumà al qual ens encaminem.
En aquest context, es mostren al mateix nivell descobriments i experiments científics, prototips de disseny, propostes lúdiques i treballs artístics, entre els quals hi conviuen projectes anècdotics al costat de propostes amb una àmplia base de recerca i una resolució conceptual i formal impecables. I per mostrar un botó, Addie Wagenknecht i Regina José Galindo aborden el tema dels esteriotips femenins, però mentre la primera produeix unes imatges espectrals generades a partir d’algorismes computacionals, la segona sotmet el seu propi físic a un diagnòstic sever per part del millor especialista en cirurgia estètica de Veneçuela, que no dubta a assenyalar-les. plàstiques que faria perquè el seu físic s’ajusti als paràmetres ideals de bellesa.
Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas és un altre exemple que obre un debat intel·lectual, ètic i artístic amb un prototip per resoldre el tema de l’eutanàsia. És una màquina imaginària, en forma de muntanya russa, dissenyada a partir d’estudis de les reaccions del cos en diverses circumstàncies, per sotmetre els passatgers a una sèrie de moviments intensos que generen experiències irrepetibles que passen per l’eufòria, la pèrdua de consciència i finalment la mort.
[Article publicat a Bonart, 2016]
