Enric Farrés-Duran (Palafrugell, Girona, 1983) és un narrador d’històries, en què allò real i allò fictici s’acaben trobant i modificant. El seu treball s’articula a partir d’investigacions, coincidències i trobades fortuïtes i de la possibilitat de fer connexions entre diferents llocs, objectes i circumstàncies. Farrés-Duran crea narratives que revelen relacions amagades i inesperades, que de vegades impliquen temps i llocs diferents. El relat -tarrat i escrit- juga un paper essencial en aquests processos, i les informacions que aporta són essencials per poder apropar-nos al procés ia les connexions que estableix. Els seus projectes es formalitzen en instal·lacions, recorreguts comentats o visites guiades i llibres.
De la mateixa manera que l’escriptor Enrique Vila-Matas no escriu sinó que reescriu, Farrés-Duran combina i estudia les estratègies tècniques i conceptuals mentre juga amb tot el bagatge cultural que té a l’esquena. La referència a Vila-Matas no és casual ja que l’artista pren el seu llibre París no s’acaba mai i, literalment, en fa un fake, copiant no només el títol sinó també el disseny de portada, amb el conegut fons de color crema que identifica la col·lecció Narratives Hispàniques de l’editorial Anagrama. La clonació formal és el punt de partida d’una sèrie de projectes en què, com VIla-Matas (que al seu torn pren el fil de la novel·la de Hemingway París era una festa, per revisitar de manera irònica els seus dies d’aprenentatge literari al París dels anys 70), l’artista ens convida a un recorregut autobiogràfic on s’acaba allò que és veritable i fals. París no s’acaba mai d’Enric Farrés-Duran és un projecte que, fins ara, ha desenvolupat tres estadis (París no s’acaba mai # Poblenou; París no s’acaba mai # El Prat i París no s’acaba mai # Districte Cinquè), on l’artista parteix d’un lloc concret (el barri barceloní del Poblenou, la ciutat perifèrica del Prat) establir uns recorreguts en què es descobreixen tantes coses com s’amaguen i es completen amb un llibre que posa ordre o contradiu tot això.
Així, París no acaba mai # Poblenou traça un recorregut a partir d’una coincidència d’inicials i d’ubicació, que vincula Can Felipa, una institució artística centrada en l’art emergent i un Museu de Pintura Contemporània que pertany a una fundació privada. La proposta d’Enric Farrés-Duran va barrejar elements de les dues institucions, de manera que algunes pintures de la segona es van exposar en un context d’art emergent, mentre que els treballs d’alguns artistes joves es van mostrar barrejats amb obres més tradicionals.
París no s’acaba mai # El Prat, realitzat al costat de Roger Amat-Comellas, va portar a la llum un recorregut hilarant de connexions en què apareixen alguns elements amb denominació d’origen com les famoses carxofes del Prat o el pollastre de pota blava, en connexió amb monuments dels mateixos sobredimensionats i trobats als Estats Units-perquè les circumstàncies Units), tot això ambientat amb la música desenfadada dels 80, amb el grup Decibelios i la seva “Vacances al Prat”. El recorregut literal va prendre forma de viatge en grup amb autocar que l’artista va titular Viatge a l’origen.
La tercera de les entregues de París no s’acaba mai # Districte Cinquè, es va realitzar en el context de l’exposició col·lectiva La Realidad Invocable al MACBA. A les seves aventures pel Districte Cinquè barceloní (en què no falten malentesos amb un altre districte cinquè, el de París, també zona d’universitats) l’artista ha efectuat una investigació els resultats de la qual es plasmen en una instal·lació d’inputs i troballes en forma d’objectes, llibres i altres elements diversos. La instal·lació es presenta com l’escenari d’una representació a la qual, com a espectadors, hem arribat massa aviat i hi trobem una prestatgeria amb diversos elements, al costat d’una cadira, una planta i un pòster, dels quals no sabem ni podem esbrinar quin paper jugaran a la trama d’una representació que, imaginem, tindrà lloc uns instants després. El secret es va revelar el dia 26 de juny del 2014, quan, amb el títol de Buscant enemics, Enric Farrés-Duran va realitzar una visita guiada per a un reduït nombre de persones, per alguns llocs del districte cinquè importants en la seva pròpia biografia: la Facultat de Filosofia, l’Escola Massana o l’estudi del dissenyador Peret, entre d’altres. Allí, antics companys o col·laboradors de l’artista van tenir l’oportunitat de discutir i rebatre les seves idees, des d’un punt de vista filosòfic o en forma d’ajustament de comptes que, en el fons, evidenciava la intel·ligència del posicionament de Farrés-Duran com a artista i el seu mestratge per agitar, estudiar i manejar referents, situacions i formats.
Farrés-Duran és capaç d’enfrontar-se a contextos molt diversos i portar-los al terreny. És el cas de Tres cosas raras, història d’una desaparició (2013), a la Biblioteca de la Fundació Tàpies en què, una vegada més, parteix d’un element biogràfic, les increïbles troballes dins de llibres (que coneix bé gràcies al seu treball en una llibreria de segona mà), fins a revelar, en forma de recorregut dramatitzat, alguns dels te.
I el darrer projecte, de moment, que val la pena comentar aquí és 4 dies sense pati (Quatre dies sense pati) (2014) una intervenció a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, on escriu en un mur una cita de l’escriptor Josep Pla: “A vegades va pensar a Palafrugell”. Quatre dies sense pati va ser el càstig que va haver de complir l’Enric Farrés-Duran a l’escola per escriure amb faltes d’ortografia. En 4 dies sense pati, l’artista escriu la cita de Pla amb una òbvia falta d’ortografia (begades en lloc de vegades), un error que va desencadenar una animada polèmica en el context local i va generar enginyosos gifs animats a les xarxes socials.
Amb el seu aire juvenil i desenfadat, Enric Farrés-Duran inicia relats que combinen fets reals i històries inventades, i ell, com a bon narrador, ens convida a seguir-les i gaudir-les, però també a qüestionar-les i posar-les en dubte.
[Article publicat a xtrart, 2014]
