Andy Warhol deia que “un artista és algú que produeix coses que la gent no necessita tenir però que ell, per alguna raó, pensa que seria bona idea donar-los”. Aquesta convicció és la que mou els artistes a exposar-se, a assumir riscos, a enfrontar-se a la possibilitat del fracàs i també a acceptar l’eventualitat del ridícul.
Aquesta idea es fa molt palesa veient aquests dies el magnífic vídeo “Untitled (Original orchestrated ersatz light version)” (2011) realitzat per l’artista portuguès João Onofre per a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona. Onofre reuneix una orquestra simfònica i s’atreveix a agafar el micròfon per cantar una cançó de la popular cantant portuguesa Adelaide Ferreira. Ho fa amb més valentia que qualitats musicals fins que apareix ella, la pròpia Ferreira, malbaratant talent i saber estar a l’escenari, mentre Onofre va quedant silenciat i en un segon pla.
Peter Land també es filmava en processos obsessivament repetitius i condemnats al fracàs: vestit com un showman de televisió passat de moda que inútilment intenta seure en un tamboret mentre cau una vegada i una altra (“Pink Space”, 1995); intentant pintar el sostre d’una habitació enfilat a una escala de mà, sense poder evitar caure una vegada i una altra (“Step Ladder Blues,” 1995); precipitant-se per una escala sense fi (The Staircase, 1998) o enfonsant-se amb la seva barca en un llac (“The Lake”, 1999). Tal com el mateix artista va declarar en una ocasió: “Suposo que a la meva obra, a través de l’enregistrament d’actes i la seva repetició, intento reflectir algunes de les condicions bàsiques de la meva pròpia existència i potser conferir una mena de sentit aparent al que no té sentit. (…) Bona part de la meva obra se centra en la desil·lusió; la impressió que el sentit se t’escapa quan més ho necessites; quan creus que has entès el món tal com és i que has situat les coses en la perspectiva correcta, de sobte passa una cosa que arruïna aquesta sensació. El teu món s’ensorra i has de tornar a començar.”
A la seva feina “Commission” (2011), l’holandès Erik van Lieshout també s’exposa i tampoc queda molt ben parat. El seu “exposar-se” es tradueix a realitzar un projecte artístic en un centre comercial força degradat del sud de Rotterdam. L’artista se submergeix al món real i sense la protecció que ofereix el marc de l’art ha d’enfrontar-se a la curiositat, la incomprensió, la frustració i la ridiculització.
L’artista s’exposa personalment com a objecte d’estudi, amb el cos, el jo, els temors i els dubtes. En situar-se personalment en situacions que evidencien diferències respecte de les normes de la societat, revisa la percepció de si mateix o el sentit social de la seva ocupació. Bruce Nauman ho va dir fa temps: “Es diu que l’art és una qüestió de vida i de mort. Sona melodramàtic, però és veritat”.
[Article publicat a Bonart, 2011]
