Per a un artista és tan important que la seva feina sigui coneguda, reconeguda i apreciada, com que sigui degudament contextualitzada, que pugui formar part de tota una genealogia, que es pugui traçar una continuïtat en la seva trajectòria, enllaçant-la a artistes anteriors i també a artistes de generacions posteriors. Cinc casos presos de diferents moments i contextos poden servir per evidenciar aquest fet: Cas 1: A Alemanya, els professors de les Escoles d’Art acostumen a ser artistes en actiu que poden acostar els alumnes a la realitat del món de l’art. No només això, sinó que els futurs artistes especifiquen en els seus currículums el nom del tutor amb què han seguit els seus estudis. No és casualitat, ja que es pugui parlar d’una Escola de Düsseldorf, amb professors com els Becher, entre els alumnes dels quals hi ha Andreas Gursky o Thomas Ruff, entre d’altres. Que alhora poden exercir de professors en el mateix àmbit. Cas 2: L’any 2004, Pierre Huyghe signa un article en un número especial de la revista Artforum dedicat al Pop Art, que titula “Garden Party”. Huyghe se centra en The Factory, l’estudi d’Andy Warhol a Nova York, un lloc de trobades i col·laboracions. Huyghe subratlla els aspectes més propers a les “estètiques relacionals” -els llocs de trobada, intercanvi i experiència- categoria en la qual ell mateix era inclòs. D’aquesta manera, la relació Warhol i jo quedava establerta i ni més ni menys que en una revista tan influent internacionalment com Artforum. Cas 3: Gabriel Orozco coneix la importància de parlar amb altres artistes i durant molt de temps va organitzar tertúlies i trobades a casa seva a Mèxic. Quan l’any 2000 el treball de Gabriel Orozco comença a tenir una certa visibilitat i li proposen presentar una exposició extensa del seu treball al Museu Tamayo de Mèxic, Orozco no busca un comissari de renom per treballar-hi, sinó que busca un grup de comissaris acabats de sortir de la universitat. Com sovint li agrada comentar a l’artista Antonio Ortega sobre aquesta anècdota, no deixa de ser una manera eficaç d’assegurar-se l’agraïment i un lloc com a referent per a les generacions posteriors. Cas 4: Jorge Oteiza és el gran referent per als artistes bascos, a favor o en contra, com a pare a qui cal seguir o com a pare que cal matar, la majoria dels artistes que treballen al País Basc han analitzat, debatut i discutit el seu treball i el seu llegat. Cas 5: A Catalunya costa establir genealogies. Parlem de grans noms aïllats com Miró, Dalí o Tàpies. Miró va voler crear el Centre d´Estudis Avançats a la Fundació Miró pensant en generacions més joves. En canvi, una genealogia a partir de Tàpies és difícil de traçar. Amb Muntadas o Aballí trobem un inici d’actitud oberta i dialogant en relació amb els artistes més joves. Tanmateix, rastrejar una genealogia que comenci a la segona meitat del segle XX és un problema encara no resolt. De vegades traçades per la historiografia, altres vegades des de la coetaneïtat o pels mateixos autors per forçar la pertinença a aquesta genealogia desitjada o per discutir amb els seus antecessors més propers, el que evidencien aquestes relacions és la seva importància en la trajectòria dels artistes i en la creació de context.
