El treball de Jens Haaning (Copenhaguen, 1965) gira entorn del mode en què es compon la societat i a les estratègies de comunicació i d’expressió del poder. La noció de “frontera”, com a determinant de pertinença o exclusió, és inherent al seu discurs. Haaning investiga la complexitat de l’assimilació cultural des de dos punts de vista: el de la majoria i el de la minoria. L’inici de la seva exploració en aquest sentit es remunta a 1994, quan a penes començava a intuir-se l’impacte que haurien de tenir la globalització i l’estandardització. Però ara, quan en països com Dinamarca es proposa rebaixar el salari dels immigrants -pel simple fet de ser-ho- o quan en el nostre el drama de les pasteres s’ha convertit en una secció fixa en els informatius, les reflexions de Haaning adquireixen una especial rellevància.
La mostra actual -Antonio, Aurangzeab, Deniz, Ecevit, Faysal, Hakan, Murat, Oemer, Radovan, Sambes, Shabeer i Dennis- presenta una selecció d’obres que són referències visuals i auditives d’anteriors projectes de l’artista (gairebé tots concebuts per a espais públics) que exploren les nocions de diferència cultural, estrangeria, frontera i exclusió.
Dt.’lesh (2000) és una gran caixa de llum amb la frase “a qui li importa?”, escrita en àrab, l’ambigua declaració del qual admet, així, tant una lectura des del ressentiment com des de la resignació. El missatge, que formalment podria semblar un reclam publicitari, és només accessible als qui coneixen aquest idioma. Haaning, conscient que la pertinença o l’exclusió depenen de l’accés a determinats codis, els inverteix, de manera que els habitualment exclosos són aquí els únics amb possibilitat d’accés. No és estrany que Dt.’lesh, que havia de ser instal·lada en la façana d’un edifici de Besançon, fos desestimada, en plena campanya electoral, per l’alcalde de la ciutat, que la va considerar una provocació.
Antonio, Aurangzeab, Deniz, Ecevit, Faysal, Hakan, Murat, Oemer, Radovan, Sambes, Shabeer i Dennis són els noms dels protagonistes de Foreigners Portraits (2000), pertanyents tots ells a la primera generació de refugiats a Copenhaguen. En aquesta sèrie de fotografies, Haaning converteix en protagonistes a membres d’un col·lectiu en general marginat dels sistemes de representació dominants. A pesar que els dotze retratats assumeixen clarament els codis de vestuari i accessoris de les nostres estandarditzades societats occidentals (pantalons Jack and Jones, jaqueta Dièsel, samarreta Puma, camisa Fred Perry, calçotets Calvin Klein, mòbil Nokia…) difícilment serien triats per a publicitar aquestes marques.
La cultura del “altre”, de l’estranger, és també transposada a un altre àmbit en Turkish Jokes (1994) i en Arabic Joke (2002). En la primera, on un altaveu instal·lat en una plaça d’Oslo (i, més tard, en la Documenta 11), emetia acudits en turc. En Arabic Joke, un cartell amb un acudit en àrab es va distribuir pel centre de Ginebra. De nou, amb un subtil desplaçament, l’artista modificava la relació del transeünt amb l’espai públic. De sobte, tan sols els coneixedors de l’idioma disposaven de la clau per a entendre la situació.
Foreigners Free (1997-2001) brindava als visitants estrangers l’accés gratuït a les exposicions d’un centre d’art. En aquest context, l’estranger és, sovint, el turista que pot costejar-se les despeses d’un viatge. Però estrangers són també aquells immigrants que es veuen obligats a viure en societats que no els accepten o, pitjor encara, que els converteixen en invisibles. Haaning evidència aquests mecanismes en situar-los en primer pla. Amb la inclusió dels estrangers en el grup de persones que mereixen una atenció especial (això és, al costat d’aturats, jubilats, nens o discapacitats), subratlla la fragilitat de la seva condició.
La contradicció entre la falta de poder i el desig, a causa de la diferència, defineix l’experiència social i estètica del treball de Jens Haaning, que adopta l’estratègia duchampiana de convertir els objectes quotidians en objectes d’experiència estètica. No obstant això, a diferència de Duchamp, Haaning extrapola situacions de la vida real que, amb lleus desplaçaments, plantejaran contundents interrogacions, proporcionant a l’espectador l’oportunitat de decidir per si mateix sobre el seu valor. El discurs de Jens Haaning és tremendament crític i polític, sense ser provocador ni panfletario. L’artista simplement busca una confrontació amb “el diferent”, amb la qual tracta de promoure en el públic una percepció distinta de la realitat, capaç de qüestionar determinats prejudicis adquirits.
Montse Badia
Novembre de 2003.
