Vivim un auge de la performance. Molts museus i institucions incorporen aquest tipus de manifestacions als programes o creen departaments especialitzats. Són els casos del Moma o la Tate o, més a prop nostre, la Fundació Miró, la Fundació Tàpies o Fabra i Coats, per citar-ne només alguns. Però per què aquest ressorgiment de la performance? Per què museus i institucions les incorporen ara intensivament als seus programes? Quina és la diferència entre les actuals i les de les dècades dels 60 i 70?
Això em fa recordar que l’any 2000, quan seguia un curs a la Fundació d’Appel a Amsterdam, vaig tenir l’oportunitat d’accedir al completíssim arxiu videogràfic que el centre conservava. Al costat dels meus companys de promoció passem hores i hores visionant els treballs de Vito Acconci, Chris Burden o Ulay & Marina Abramovic, entre d’altres. El mateix any, assistim a una performance que Abramovic realitzava a Amsterdam en què, tot i mantenir el mateix domini i control corporal que tres dècades abans, presentava una diferència notable: l’aspecte temporal. Si als 70, les seves performances transcorrien durant hores, l’any 2000 aquesta no excedia de 45 minuts, i tenia una estructura narrativa d’intensitat creixent. Probablement això tenia a veure tant amb l’evolució del discurs mateix de l’artista, com amb el fet que la proliferació de material audiovisual ha anat canviant la nostra manera de percebre les coses.
Una de les diferències més notables entre les pràctiques performatives dels 60 i 70 i les actuals és de caràcter contextual. Si a les primeres anava lligat a una crítica a l’objecte estàtic i un qüestionament de la institució i el mercat, actualment respon que el treball artístic acostuma a realitzar-se amb diferents mitjans, és interdisciplinar, de col·laboració i la participació de l’espectador resulta essencial. A això cal afegir el paper rellevant de l’“experiència” en un present on tot és accessible en qualsevol moment.
Un altre aspecte significatiu és la relació que guarden aquestes pràctiques amb la documentació. Si en dècades passades vídeos i fotografies no deixaven de ser un registre documental que només anys més tard va tenir valor al mercat, els artistes actuals es relacionen amb la seva documentació de maneres ben diferents: ja sigui “objectalitzant-la” (Matthew Barney), considerant-la un material de documentació i no produint edicions limitades (Xavier Le Roy) o nega.
En realitat, la pràctica de la performance mai no ha deixat de ser present, entre altres raons, perquè allò “performatiu” és, d’una manera o altra, un aspecte intrínsec en l’art contemporani, des de Christian Jankowski, fins a Dora García o Joan Morey passant per Martin Creed, Francis Alÿs o Roman Ondák, sempre trobem o bé un artista, que dirigeix o bé un artista que dirigeix o bé un artista que dirigeix que allò que planteja necessita una acció que l’espectador ha de dur a terme.
[Article publicat a Bonart, 2013]
