L’ésser humà necessita confiar en la realitat, aferrar-se a ella, encara que siguem conscients que vivim en la no-realitat. En altres paraules, que el que en els mitjans de comunicació es diu realitat no deixa de ser una construcció. Dues exposicions recents, la Biennal de Berlín i antifotoperiodisme, en la Virreina Centre de la Imatge, a Barcelona, aborden el tema de la realitat, encara que posant l’èmfasi en aspectes distints.
*Was *draußen *wartet (El que espera aquí fos) és el títol triat per *Kathrin *Rhomberg, comissària de la Biennal de Berlín. El seu plantejament parteix de la idea que vivim en la no-realitat, coneixem les mentides públiques (que van des de les armes de destrucció massiva fins a la crisi econòmica) però alhora necessitem tenir referents “reals”. Els treballs que ha seleccionat es mouen en dos vessants: els destinats a evidenciar els mecanismes de construcció de la realitat, d’una banda i aquells que exploren una realitat quotidiana que passa per l’experiència personal. Entre els primers destaca el vídeo de *Renzo *Martens, *Episode 3 (2008), un film de 90 minuts que es desenvolupa al Congo. A partir de preguntes aparentment innocents (per què totes les bosses que proporciona UNICEF als refugiats i que aquests utilitzen per a cobrir els sostres de les seves cases tenen logo? o l’avioneta que ve a recollir mostres d’or i minerals, porta medicines en el viatge d’anada?) es va evidenciant una “realitat” en la qual les tropes de l’ONU protegeixen les empreses que extreuen l’or i quan aquestes acaben la seva labor i es traslladen, el fan també les tropes i, en conseqüència, han de fer-ho les ONGs. Però *Martens no cau en maniqueismes. La realitat és molt més complexa. No permet que l’espectador deixi de pensar i se senti “tocat” per les fotografies de nens famolencs, sinó que explicita els codis de construcció de les imatges de la pobresa. Tot el film gira entorn d’una idea: l’explotació de la pobresa per part d’agències i ONG’s, entre altres. En unes escenes que no poden deixar(ens) indiferents, *Martens intenta convèncer als fotògrafs d’un estudi local de fotografia, que si reconverteixen el seu negoci i en lloc de festes i celebracions registren tot el negatiu (misèria, mort i violència), poden guanyar una mica de diners. I els acompanya i alliçona en la manera en què han de retratar a nens famèlics nus emfatitzant la seva desnutrició, tal com fan els fotògrafs de les agències. Per descomptat, ningú compra els treballs dels fotògrafs locals. Res canvia i el film de *Martens (igual que les fotografies de la pobresa) no són per a “ells”, per als habitants del Tercer Món, sinó per a nosaltres, per als consumidors del Primer Món.
Aquest film també és present en antifotoperiodisme, l’exposició comissariada per Carles Guerra i Thomas *Keenan que analitza la posada en crisi del fotoperiodisme tradicional i l’obertura a posicions menys hegemòniques i mirades més crítiques. Exposicions com aquestes i treballs com el de *Martens ens reconcilien amb la idea que des de l’art encara és possible canviar la percepció d’algunes coses.
[Article publicat a Bonart, 2010]
