Assenyalar, mostrar, indicar, informar, apuntar, subratllar, guiar… Sembla ser que aquesta és la clau en una societat saturada d’informació, en la qual el problema no és tant l’accés sinó la descodificació. Els llistats, els resums i les classificacions semblen donar-nos una mica d’ordre i d’estabilitat, encara que sapiguem que les fórmules tipus “els 40 principals” responen a motivacions purament comercials. Potser per això alguns artistes s’han encarregat d’evidenciar l’absurd de qualsevol tipus de classificació o llistat. És el cas de les taxonomies de Claude *Closky (inventaris dels primers mil números ordenats alfabèticament) o els llistats d’Ignasi *Aballí (d’artistes, cinema o diners en els quals es limita a retallar del periòdic la paraula en qüestió per a compondre aquests llistats).
Sabem que és absurd però també necessitem guies ràpides que puguem llegir en diagonal i que dibuixin una cartografia del “aquí i ara”: del panorama artístic internacional, de vídeo-artistes, d’artistes emergents, d’artistes globals, i d’un sense fi de possibilitats. Algunes editorials ho saben. *Taschen va actualitzant gairebé anualment els seus volums de “100 *Contemporary *Artists”, en els quals en una pàgina trobem la informació bàsica que necessitem per a poder parlar amb propietat d’algun artista: fotografia de l’artista, imatge d’una obra i un breu text que resumeix el seu treball de manera clara i precisa. *Phaidon continua reinventant-se des que va començar en 1998 amb “*Cream”, “*an *authoritative *view *on *the *art *world *of *today *and *tomorrow”, va seguir amb “*Fresh *Cream” (2000), “*an indispensable *guide *to 100 *cutting-*edge *artists *worldwide; “*Cream3” (2003), “Hissi:*Cream” (2007), “a global *survey *of *some *of *the *most *significant *emerging *artists *working *today” i recentment “*Creamier”, en el qual posicionen també a aquells que fan la selecció: “10 *Curators, 100 *Contemporary *Artists, 10 *Sources”. *Exit *Express també intenta convertir-se en un referent amb “100 Artistes Espanyols” i “100 Videoartistes”.
Els biennals (i els seus catàlegs) també acaben convertint-se en guies de referència per a descobrir, fixar-se o seguir la trajectòria dels artistes. Venècia, Documenta, *Manifesta, Liverpool, *Sao Paulo sovint semblen un tauler del joc de l’oca en el qual els artistes van “d’oca a oca”. Aquesta insistència per part dels comissaris pot respondre a motius ben diversos que poden anar des d’un veritable interès per el/la artista, a la necessitat de jugar a cap segur, passant per absència de recerca, falta d’imaginació, inseguretat o, simplement, mandra.
Si una exposició o una edició d’una biennal pot ser o no un referent en el futur és una cosa impossible de preveure i que només el temps confirmarà. Així va succeir amb “*When *attitudes *become *Form” comissariada l’any 1969 per Harald *Szeemann o amb “*Anys 90. *Distància *zero” comissariada l’any 1994 per José Luis Brea.
[Article publicat a Bonart, 2010]
