“Als anys 80, el sistema de l’art s’estava transformant”, explicava Muntadas en una entrevista mantinguda amb Anne Bénichou, “al món de l’art existeix, d’una banda, el treball de l’artista i tot allò que comporta la producció de l’obra, i de l’altra, el sistema que constitueix l’entorn de la intermediació; la difusió, la venda, el col·leccionisme, la distribució, tot allò que afecta la visibilitat posterior del projecte. Els anys vuitanta representen un període molt concret en què alguns intermediaris van ocupar un poder excessiu i van tenir una visibilitat exagerada. Per això volia entendre com s’havia arribat a una situació com aquesta”. I per això va començar a entrevistar nombrosos agents implicats en el món de l’art (galeristes, col·leccionistes, crítics, comissaris, responsables d’institucions, educadors, periodistes) i els va gravar en vídeo al llarg de més de 200 hores. El resultat va ser Between the Frames, una instal·lació que el Between the Frames: The Forum (Barcelona), 1983-1993.
Dividit en diversos capítols-sales en què es poden visionar el treball editat, criden l’atenció algunes declaracions: el pragmatisme del sector galerístic (arrogant en el cas d’Ileana Sonnabend “El que jo crec que és bo ho ha de ser també per a altres persones”, o el realisme de Marian Goodman, que subratlla que l’aspecte romà; la varietat de postures per definir la institució (des del museu com a lloc de recerca de l’art i les idees del nostre temps proposat per Marcia Tucker, fins al museu com a punt de relació amb la història defensat per Kaspar König, passant pel lloc que comparteix la mirada amb l’artista de Pontus Hulten) o el paper del crític i dels media (“Los media”).
Als antípodes d’aquestes reflexions, els estudiants d’història de l’art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona rebien a finals dels 80 un input ben diferent. Mentre Miquel Barceló triomfava en l’escena artística, les classes d’“art del segle XX” i d’“últimes tendències de l’art” continuaven basades en gairebé esvaïdes diapositives de Dalí o l’informalisme que, si no recordo, va ser la tendència més contemporània a què es va poder arribar. Fi del parèntesi.
Tornem a Muntadas, que completa el seu treball amb un epíleg que recull contundents declaracions d’artistes: “L’art ha esdevingut un valor immobiliari” (Dan Graham), “No hi ha hagut un desenvolupament orgànic de l’art a la nostra societat”(Joseph Beuys). No hi ha dubte que el sistema de l’art actual és deutor del que es va gestar als vuitanta, però també del pòsit de dècades anteriors. Amb una diferència: ningú no és innocent i els esquemes de productivitat i eficàcia que imperen en altres àmbits han estat assimilats també per l’art.
[Article publicat a Bonart, 2011]
