L’artista nord-americà Lawrence Weiner va escriure en una ocasió, “tot art prové de la ira”, o cosa que és el mateix, del descontentament, de la necessitat d’assenyalar allò que no funciona i que hauria de ser repensat. Aquesta és una línia que recorre l’art des de fa segles: des de les caricatures de Honoré Daumier en les quals exposava totes aquelles situacions que li desagradaven de la societat en la qual vivia, fins a les performances-classes-conferencies de Joseph Beuys passant per les provocacions dels dadaistes.
Aquests dies, ens trobem en els periòdics la notícia que a Suècia, una estudiant d’art, Ana Odell va voler centrar el seu projecte de graduació en la duresa del sistema sanitari suec en relació als suïcidis i, per a això, va simular estar a punt de tirar-se des d’un pont. Va ser detinguda, sedada i conduïda a un hospital psiquiàtric. La polèmica es va deslligar quan es va descobrir que tot formava part d’un projecte artístic. Es demanen responsabilitats, a l’artista, a la facultat, i el debat (mediàtic) se situa en un lloc diferent del qual l’artista havia previst i desitjat. Es parla de malgastar els diners del contribuent i de distreure a la policia i als serveis d’emergència.
AUTONOMIA DE L’ART. I aquest és el problema: l’art gaudeix d’una autonomia que li permet endinsar-se en múltiples àmbits i als artistes utilitzar multitud de recursos expressius, però potser el preu d’aquesta versatilitat és la desconfiança que genera en la societat. Ana Odell va aconseguir un debat distint a l’esperat, però quin tipus de presència pública tenen els artistes i els seus projectes en els mitjans de comunicació? quan i com apareixen en la premsa les notícies relacionades amb l’art contemporani? Recordem l’atenció mediàtica del vídeo de Sam Taylor Wood, “David sleeping” (David era David Beckham, clar), les fotografies i escultures de Jeff Koons amb la seva dona, l’ex-actriu porno i política, Cicciolina, el sensacionalisme que acompanya als premis Turner (l’artista vestit de nena, el llit i la llista d’amants de l’artista, treballs protagonitzats per Bin Laden i George Bush, etc.), escultures d’or que representen a la polèmica model Kate Moss, morts prematures conseqüència de vides marginals (el cas més recent, el jove artista del East Village, Dash Snow, nebot de l’actriu Uma Thurman), a més d’estadístiques, preus desorbitats (en aquest apartat acostumem a trobar a Damian Hirst), rècords en subhastes o llargues cues de públic per a atendre macroexposicions. En definitiva, sensacionalisme o banalitat semblen ser els dos arguments per a parlar d’art contemporani en els mitjans de comunicació no especialitzats. Ni rastre d’interès pel debat que es pot generar des de l’art contemporani.
CENSURA. Deia George Orwell que en les democràcies ja no és necessària la censura, perquè el veto més efectiu consisteix a negar la visibilitat, a deixar que les coses romanguin ocultes. Vivim en una societat que tendeix a ser reaccionària, que ens prefereix consumidors abans que ciutadans. Davant aquest panorama, quin espai de crítica i de projecció real en la societat li queden a l’art? quines possibilitats existeixen d’obrir un debat real? O potser la pregunta hauria de ser molt més pessimista: queda espai per al pensament crític?
[Article publicat en Bonart, 2009]
