James Lee Byars ho va escriure l’any 1968: “I founded a fictitious museum a Nova York en ’68 i recollides 1,000,000 minuts d’atenció en show”. Aquell mateix any, Andy Warhol va fer tota una declaració de principis en el catàleg d’una exposició al Moderna Muse: be world-famous for 15 minutes”. Bruce Nauman és un altre exemple d’artista que contínuament ha demanat l’atenció de l’espectador, de vegades mitjançant ordres explícites (Please/Pay/Attention/Please, 1973 i Pay attention, 1973). XXI ha esdevingut un bé escàs: l’atenció.
És curiós que mentre les formes de vida contemporània ens obliguen a ser multitasques (estem o no capacitats per a això), cada cop hi ha més casos de diagnòstics infantils de “síndrome de manca d’atenció”. No pot ser altrament. Ens hem acostumat a parlar per telèfon mentre fem una cerca a google, alhora que tenim obertes diverses pestanyes al navegador per anar consultant les diferents xarxes socials de què formem part (ia les quals hem d’“alimentar” d’alguna manera si no volem desaparèixer del mapa social-virtual). Esgotador! I al fons, poc eficient. La nostra concentració està constantment fragmentada.
Una de les primeres persones que va introduir el concepte d’economia de l’atenció va ser l’economista i especialista en les ciències socials Herbert A. Simon, a l’article “Designing Organizations for an Information-Rich World” escrit el 1971, referint-se al fet que la riquesa d’informació implica la mort d’una altra cosa, d’atenció dels receptors, d’atenció dels receptors. de localitzar-la eficaçment.
Els publicistes ho van descobrir fa temps i per això en les seves estratègies consideren essencial captar l?atenció d?un possible client que acabi adquirint un determinat producte o servei. Però hem arribat a un punt en què la finalitat buscada ja no és aquest acte final de la compra, sinó que atreure l’atenció s’ha convertit en un fi en si mateix i alguns estrategs econòmics no només parlen de l’economia de l’atenció sinó també de transaccions d’atenció.
En art, la necessitat d’atenció sempre hi ha estat, en l’anhel d’exposar-se i de ser escoltats i apreciats. Ara aquesta urgència per ser present es tradueix en una multiplicació d’esdeveniments i activitats, que passin moltes coses. El risc és passar desapercebut o que els 2 segons de visibilitat (que segurament és el que han esdevingut els 15 minuts de fama de Warhol) passin massa ràpid.
[Article publicat a Bonart, 2014]
