Les impressions són contradictòries. Sembla que el panorama artístic català es mou entre l’eufòria i la precarietat. Aquesta primavera a Barcelona n’ha estat un exemple clar: dues fires (Loop i Swab) acompanyades dels seus respectius programes paral·lels, secció Off i taules rodones; a les quals s’han sumat, a més, altres esdeveniments de gran convocatòria com el Primavera Sound. Sembla que passen moltes coses, però no és tan clar que es generin molts continguts, context ni teixit artístic.
Fa unes setmanes, i en resposta a un debat preelectoral celebrat a la seu d’A*DESK i que va reunir els representants de cultura dels diferents partits polítics, el GIC (Associació de Galeries Independents de Catalunya) va enviar una carta a tots els mitjans de comunicació en què elaboraven el diagnòstic següent: “els polítics no són conscients de la precarietat” està anys llum de la situació d’abandó en què es troben tots els estaments de la creació contemporània en una ciutat tan capdavantera i moderna com preten ser Barcelona.
Estem assistint al desmantellament de les estructures bàsiques pel funcionament del sector i el més greu d’aquesta situació és que s’ha arribat per la manca d’interès de les institucions, locals i nacionals. Fa uns anys Barcelona tenia espais d’exposició que eren referents a nivell europeu. Amb la pèrdua de la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa” es va iniciar una cursa avall que no remonta. El darrer escull insalvable sembla ser el Canòdrom, amb director i programa aprovats però sense edifici acabat i sense consens entre Generalitat i Ajuntament per posar-lo en marxa. Entre mig, tots i cada un dels museus i fundacions han vist reduïda la seva activitat i les programacions s’han ressentit greument. I el que ens sembla una situació límit és veu agraïda per la fugida de talents, també a tots els nivells.”
Quines possibilitats té un artista quan completa el circuit emergent de Sant Andreu – Can Felipa – Sala d’Art Jove? què passa amb un comissari quan ja heu comissariat els cicles d’exposicions i convocatòries corresponents? quina estabilitat poden tenir les associacions i altres iniciatives que desenvolupen les seves activitats amb la incertesa de si el proper any les podran dur a terme a més de destinar nombroses hores a justificar unes ajudes econòmiques molt limitades i poc efectives?
Algú comentava després de visitar l’exposició “La Qüestió del Paradigma. Genealogies d’Emergència a l’Art Contemporani a Catalunya” al Centre d’Art La Panera que si bé és cert que mostra el dinamisme dels artistes, comissaris i altres agents de l’escena artística en els darrers anys, retrata també una preocupant precarietat a les persones que les iniciatives. La perspectiva crítica de la mostra evidencia que estem ben lluny del mite americà d’“aquests nois que van començar en un garatge” i ara dirigeixen Apple. Lamentablement, el més habitual aquí és que continuïn al garatge o que, frustrats, es dediquin a una altra cosa.
[Article publicat a Bonart, 2011]
