Si alguna cosa ens està ensenyant aquest 2020 és que urgeix revisar el contracte social-natural i no sols això, també hauríem d’aprendre de la capacitat d’adaptació i evolució d’alguns animals i assimilar uns models d’intel·ligència més complexos. Ho hem vist en la naturalesa i ho veiem en la societat. Els dinosaures, que van dominar la terra durant milions d’anys, es van extingir, però de la seva evolució han arribat fins als nostres dies els ocells, més petits, amb menys necessitat d’aliment i més capacitat per a adaptar-se a l’entorn.
Un altre exemple fascinant és el polp, un animal que realitza una autoedició genètica que li permet adaptar-se als canvis. Les seves neurones estan repartides per tot el cos, de manera que podríem parlar de nou cervells, un central al cap i vuit perifèrics, repartits entre els diferents tentacles.
Les grans estructures monotemàtiques tenen els dies comptats. En una entrevista recent en A*DESK, Frédéric Migayrou, conservador cap d’arquitectura i disseny del Mnam-CCI Centre Pompidou de Paris, reflexionava sobre l’evolució del sector dels museus després de la pandèmia i proposava fer el museu més permeable a la participació i a la circulació de la informació, utilitzar la tecnologia perquè el museu es converteixi en un mitjà de comunicació.
No sé si les grans institucions són conscients d’aquest grau zero en el qual estem ara mateix. Ho acaba de dir Judith Butler en una xerrada virtual organitzada per Whitechapel: “La pandèmia és una crisi en ella mateixa però també exacerba les crisis pre-existents de capital, cures, racial i climàtica”. No sé si la societat ni les institucions tenen la capacitat de repensar-se a aquest nivell. Però potser l’única possibilitat de supervivència és la de re-dimensionar-se per a poder evolucionar, la de perdre centralitat per a poder adaptar-se al nou mitjà. Compartir, estructures i metres quadrats, deixar de pensar en rendibilitat econòmica i més en rendibilitat cultural i social. És hora que els museus deixin de pensar-se com a luxosíssimes botigues Prada per a convertir-se en espais (físics i virtuals) accessibles i utilitzables, llocs de trobada i d’ús. Si ara mateix les escoles manquen d’espai suficient per a poder funcionar amb seguretat, per què no aprofitar la generositat en metres quadrats dels espais museístics? És el moment què cultura i educació siguin vasos comunicants. És el moment de les petites estructures, de l’autogestió, dels gestos mínims d’incidència màxima, de les xarxes de neurones, dels rizomes. Tornem a Deleuze i Guattari: “En el rizoma està en joc una relació amb la sexualitat, amb l’animal, amb el vegetal, amb el món, amb el llibre, amb tot el natural i l’artificial, enfront de la relació arborescent”.
Joan Jonas. Moving Off the Land II, 2019. Ocean Space, Iglesia de San Lorenzo, Venecia. Performance amb Ikue Mori i Francesco Migliaccio. Encàrrec de TBA21-Academy Foto: Moira Ricci. © Joan Jonas
[Article publicat a Bonart, 2020]
