Article publicat a A*DESK, 2012
Molts artistes es proposen explorar els límits del museu, qüestionar la institució o redefinir la pràctica artística. Però, sovint, no és des de les grans visions, sinó des de la simplicitat com es poden posar en dubte totes les categories que a priori semblen inamovibles. Xavier *Le *Roy en la *Fundació Tàpies s’acosta a diverses preguntes clau sobre l’experiència artística.
Bruce *Nauman ho va intentar creant passadissos impossibles que posaven a l’espectador en situacions de gran incomoditat; Donen *Graham va confrontar al públic amb la seva pròpia imatge; *Abramoviċ/*Ulay van obligar el visitant a entrar a la sala d’exposició per l’estret passadís que permetien amb els seus cossos nus. Si alguna cosa tenen en comú totes aquestes experiències és el fet que en certa manera modificaven l’experiència de l’espectador i l’obligaven a comportar-se d’una manera diferent de l’habitual en un museu. Uns anys més tard, *Rirkrit *Tiravanija, Philippe *Parreno i altres també van crear situacions noves en les institucions, cuinant o organitzant xerrades. De nou, el canvi en el temps i l’experiència de l’espectador modificaven completament el rol i la percepció de la institució.
Xavier *Le *Roy ens ofereix aquests dies la possibilitat d’experimentar la Fundació Tàpies d’una manera totalment diferent tant temporal com espacialment. La “Retrospectiva” que proposa ve de l’experiència retrospectiva dels intèrprets en relació a alguns solos de les seves coreografies. Sense vídeos, objectes ni documents desactivats (a excepció d’un dels espais), les sales buides de la Fundació estan ocupades per sis intèrprets que recreen fragments, entaulen una conversa amb el visitant i li expliquen aspectes de la seva experiència personal en relació a la peça. En realitat, la simplicitat amaga un mecanisme una mica més sofisticat en el qual la posada en escena contempla no sols les tipologies dels solos que s’evoquen i el que es compta, sinó també les entrades i sortides dels intèrprets en relació a l’entrada de nous visitants o l’equilibri entre els aspectes més interactius i els performatius.
Com a visitant o espectador, els codis són clars tant en un espai d’exposicions com en un teatre. Però què ocorre quan els codis s’intercanvien? Doncs que temps i espai es veuen totalment alterats. No existeixen cartel·les, ni textos explicatius, és únicament la vivència del que se’ns compta i el com ho incorporem a la nostra experiència el que genera una nova percepció en relació al treball de *Le *Roy i en relació a la pròpia institució. Despullats de teories, prejudicis o cuirasses, el visitant es veu confrontat a una experiència real. I, en aquest sentit, no pot deixar d’aparèixer la referència a les palpentes *Sehgal, de qui en A**DESK parlàvem ja fa temps i qui, per cert, va formar part de la companyia de *Le *Roy en diversos projectes. En les “situacions construïdes” de *Sehgal pot passar que els guàrdies de seguretat del museu realitzin estranyes coreografies, que diverses parelles vagin recreant petons cèlebres de la història de l’art o que el visitant sigui preguntat per un nen sobre el que creu que és el progrés.
En “Retrospectiva” podem saber el que feien els diferents intèrprets en el moment en què Xavier *Le *Roy presentava alguna de les seves coreografies i podem dialogar sobre la nostra pròpia experiència. L’obra acaba fent-se a partir de les interpretacions, el temps i el propi espectador, és el resultat de la interacció entre públic i intèrpret. Des de la simplicitat i el contacte directe es redefineix què és l’obra i quins són els papers d’artista, espectador i intèrpret.
Pot sonar a tòpic, però és cert que vivim un canvi de paradigma. Existeix un conflicte entre la visió *patrimonialista de l’art, d’aquells objectes i documents que cal preservar i una altra aproximació que respon a un canvi en els modes de produir, distribuir, presentar, percebre i, per descomptat, preservar i col·leccionar. Encert *Sehgal és present en el circuit artístic, però no permet que els seus treballs es comercialitzin de manera tradicional. Prima l’experiència present per sobre de la memòria. Des de la coherència, redefineix les convencions del mercat per a evitar caure en el mateix parany que els conceptuals. Xavier *Le *Roy presenta les seves coreografies en teatres i també en el circuit artístic. Dona pes a la presència, l’experiència i la representació. Els registres documentals són això, documents per a ser consultats, no comercialitzats. Les preguntes estan en l’aire: quin és el paper de la institució?, de l’espectador?, de l’obra/la peça/el treball?. Propostes com la de *Le *Roy i altres posen en joc tots aquests interrogants.
