Ja fa molt de temps que s’ha desmuntat la visió hegemònica del món, eurocentrista i patriarcal. La història de l’art que vam estudiar al segle XX ha estat posada en dubte, precisament per excloure les múltiples narratives que simultàniament es generaven des de cultures i geografies no occidentals. Vivim en un món, encara jerarquitzat, però en què, alhora, hi ha canals per fer sentir veus i mirades perifèriques, transversals i diverses. El coneixement ja no es transmet, sinó que té múltiples nivells i es genera de manera col·lectiva i desjerarquitzada, a partir del dubte, les tensions, les contradiccions i les relectures.
En aquest context, els museus ja no poden ser els guardians dels tresors del passat, sinó grans arxius, repositoris de memòria (seguint Walter Benjamin) les col·leccions dels quals canvien, evolucionen, emfatitzen la complexitat i s’obren a múltiples lectures. Un bon exemple d’això va ser l’exposició La caixa entròpica de Francesc Torres al MNAC, treballada a partir de la col·lecció del museu, entesa com a arxiu on és possible investigar allò desestimat, allò que s’arxiva però es deixa de banda, per oferir un retrat d’un moment determinat, tan fidel com la història oficial.
L’èmfasi en les posicions crítiques i perifèriques, la recuperació de narratives oblidades o silenciades o les relectures de la història, amb la creació consegüent de nous mapes, genera noves xarxes de connexions a partir de relats alternatius, múltiples i simultanis, que permeten connectar Barcelona amb, per exemple, Abu Dhabi o amb ciutat de Guatemala. Així, a l’exposició From Barcelona to Abu Dhabi (coorganitzada pel MACBA i ADMAF, Abu Dhabi) retrobem les fotografies de l’artista emiratí Ebtisam Abdul Aziz en què apareix una figura femenina, vestida totalment de negre (incloent-hi cap i la cara) que es contorsiona dins d’un cèrcol blanc esforç de les dones als Emirats Àrabs (i al món, en general) per superar les limitacions socials imposades. Des de Guatemala, Cos desbordat de Nora Pérez fotografia cossos de dones que desborden (literalment) les restriccions que unes faixes intenten imposar seguint uns cànons físics i de bellesa imposats. Completant aquest recorregut perifèric, a One Year Women’s Performance. 2015-2016, exposada recentment a la Virreina, Raquel Friera es basa en l’acció del taiwanès Tehching Hsieh en què fitxava cada dia durant un any, en un intent, fallit naturalment, de quantificar el treball artístic. Friera demana a una sèrie de dones que fitxin i es fotografiïn cada vegada que finalitzen tasques domèstiques o de cura de familiars, precisament per visibilitzar-les.
En definitiva, tres exemples des de contextos geogràficament llunyans, que comparteixen mirades i discursos artístics sobre el paper de la dona en societats ben diverses.
[Article publicat a Bonart, 2018]
