Desaparèixer, deixar rastre, rastrejar i concatenar històries per construir un relat, de vegades vital… Tots aquests conceptes no són aliens a la pràctica de Lúa Coderch, un treball que s’ancora en la realitat i en la memòria i que destaca per la seva rigor, precisió, profunditat i per ser subtilment juganer i subversiu.
Les derives i el relat són una part essencial de la feina. La concatenació d’idees, fets, anècdotes i situacions configuren hipertextos i recorreguts no jerarquitzats, a la manera de derives, en el transcurs de les quals es construeix el relat. És el cas del vídeo Or (2014), una narració a partir de referències i material visual molt diversos, sobre com es generen el valor i el carisma i la relació amb la distància, l’opacitat i l’aparença.
El relat en primera persona també és habitual en la seva pràctica, com és el cas de Night in a Remote Cabin Lit by a Kerosene Lamp (2015), una breu correspondència videogràfica entre dues persones, el leitmotiv de les quals és la construcció de refugis a la natura, encara que la precarietat de les estructures les converteix en el punt de partida per pensar en les nostres formes d’habitar i de món.
La naturalesa, la seva exploració i, diguem-ne, desconstrucció / reconstrucció, torna a aparèixer a Or, Life in the Woods (2012-2014) primer i, més recentment, a Treball de Camp (2015), una peça sonora produïda per Cal Cego en què l’artista ha recorregut els camps d’oliverars i l’humil sons que van construint la idea de paisatge. Així, selecciona sons que l’artista considera susceptibles de ser cantables a posteriori, com ara ocells, abelles o el vent, mentre discrimina altres com cotxes o avions. Aquesta aproximació converteix la peça en un exercici de paisatgisme sonor, no gaire diferent del que podria fer un paisatgista que utilitzés el dibuix. Arribats a aquest punt es podrien començar a disparar les connexions amb aquell dibuixant del film “El contracte del dibuixant” de Peter Greenaway que també rebia l’encàrrec de dibuixar un paisatge quotidià i domesticat, punt en què finalitzarien les similituds amb Lúa Coderch, ja que, a diferència de Mr. Neville, Coder. Al contrari, una vegada finalitzat el registre sonor, l’artista se sotmet a un procés purament tècnic i laboriós, gens espectacular (i que per això mateix prefereix mantenir desapercebut), consistent a desmuntar els sons un darrere l’altre, alentir-los o accelerar-los per apropar-los al registre de la veu humana per, a continuació, memoritzar-los, interpretar-los de petits substituint un a un els sons naturals pel seu equivalent en la versió, diguem-ne, cantada. En definitiva, sotmetre’s a un treball laboriós i precís per produir un paisatge sonor absolutament construït que substitueix el natural d’una manera versemblant.
Al principi del text parlàvem d’una aproximació subversiva i juganera. Tots dos aspectes són molt presents a Treball de camp, encara que sempre precedits per l’adverbi subtilment. La subtilitat és la que fa que no sigui obvi que els sons que escoltem no són els naturals. L’audició de la peça provoca certs moments d’irritació, de tenir la sensació que alguna cosa no encaixa, de moments orquestrats o massa compostos. La irritació o la sospita són precisament allò que reforça l’atenció i, amb ella, la necessitat d’investigar, d’esbrinar què és exactament el que provoca estranyesa, intentar comprendre i descobrir la construcció del mecanisme per pensar i fer-nos preguntes, novament, sobre el jo i el paisatge, que és el mateix que dir, sobre la nostra relació amb el món.
