A la seva biografia sobre l’escriptora Hannah Arendt, Marie Luise Kott relaciona el pensament de la filòsofa amb aquesta noció: “Desaprendre per poder veure les coses des d’una perspectiva totalment renovada i conquerir així nous terrenys de llibertat.” El desaprendre d’Hannah Arendt tenia a veure precisament amb obrir noves possibilitats per pensar quan la realitat (l’Europa dels anys 1939-1945) tancava tota opció de reflexió. Desaprendre significava “anar més enllà dels atzucacs de les vigents i tradicionals representacions del món i de l’home”. Potser ara mateix ens trobem més a prop d’aquell escenari del que ens agradaria pensar.

L’artista Johan Grimonprez porta al present aquestes idees, pel que fa al seu treball Close Encounter? “La condició contemporània del que és ésser humà qüestiona la rellevància de la política i de la realitat, que s’ha esfondrat sota el pes d’una sobrecàrrega d’informació i de l’engany massiu. La paranoia sembla de cop i volta l’únic estat assenyat de l’ésser, on és més fàcil ponderar la fi del món que imaginar alternatives polítiques viables.”

En aquest nou número de Malart, ens plantegem explorar la noció de desaprendre. Si fins ara érem conscients de la importància de l’aprenentatge continu (per a persones, professionals, organitzacions, institucions o empreses), potser ara el quid de la qüestió no és tant aprendre, sinó desaprendre: desaprendre models mentals que ara se’ns apareixen obsolets, que ja no són rellevants. Desaprendre no és tant oblidar allò que s’ha après, sinó buscar adaptar-se als canvis i imaginar alternatives viables, deixar enrere la por i ser capaços de pensar per nosaltres mateixos.

Si alguna cosa té la comunitat artística és la seva capacitat d’assimilar el moment, l’esperit crític i la disposició per visibilitzar les dificultats des d’un espai de llibertat, o almenys això pensem. L’ortodòxia econòmica –completament integrada en el nostre pensament i responsable del desordre en què ens trobem– ens ha portat, de manera subtil i enganyosa, a internalitzar un conjunt de valors i formes de veure el món que ens impedeix RE-imaginar canvis radicals.

Estem en un moment de prefixos. Els conceptes existeixen però són els matisos els que n’actualitzen els signifi cats. Aquest prefi x REque s’ha anat repetint fins a l’esgotament aquests darrers mesos és el que explorem en aquest monogràfic. El REestà tan present que fins i tot es parla de la “generació RE”. No és ja ni tan sols biològica. No engloba persones nascudes en una franja temporal amb pautes de pensament o de comportament comunes, sinó que RE-uneix una “generació mental”, que comparteix una actitud solidària, inclusiva, resilient, flexible, dinàmica i adaptable. Unes qualitats raonables per poder navegar en aquests “temps líquids”, com els va definir Zygmunt Bauman, plens d’incertesa i alhora de possibilitats, d’empoderament, però també de fragilitat.

Són també temps de pensar en col·lectivitat. Per això, hem convidat perfi ls multidisciplinaris, transversals i polièdrics per tal de RE-accionar a una amalgama de conceptes proposats. El resultat és un puzle d’aproximacions, formals i mentals. Mar Arza treballa sobre reescriure; Armen Avanessian i Andreas Töpfer especulen i dibuixen la noció de recursivitat; Fito Conesa ens refresca amb noves tecnologies. Eli Cortiñas explora poèticament el refeminitzar; Gisela Chillida troba la reacció en la re-reacció; Frau Diamanda/Hector Acuña i Pol Merchan exploren, des de posicions diferents, les implicacions de regenderitzar-se. El reagrupar de Marcelo Expósito ens duu a un sentit de comunitat; Laura González i Chiquita Room reivindiquen la idea de realitzar-se des d’un punt de vista individual i humà; Martí Manen relaciona passat i present per construir el futur. Marta Marcé rebrota amb la mitologia; la resiliència ve a través de Diana Padrón. Moisés Puente ens aproxima a reinventar la ciutat; Tere Recarens redibuixa, i, fi nalment, Eirik Senje busca la reactivació a partir de l’anhel.

La pandèmia ha evidenciat que, per abordar l’emergència climàtica, les creixents distopies socials i qualsevol crisi emergent, cal RE-setejar el sistema en la seva totalitat. Dit de manera més positiva, seria possible impulsar un canvi en aquesta fragilitat estructural en què estem immersos? Aquest RE-set dependrà de la nostra capacitat d’escoltar el que passa al nostre voltant i de la simbiosi entre totes les fi gures implicades. RESETEGEM!