Dan Perjovschi, Virus Diary (Rich-Poor), 2020
Cortesia de l’artista i https://www.internationaleonline.org/
Dibuixos efímers fets amb retolador permanent
Que la realitat supera la ficció ja ho sabíem, però el guió d’aquest any 2020 és difícil d’assimilar: pandèmies, crisi econòmica global, desigualtats, racisme, feixisme, psicòpates presidint alguns dels països més poderosos del món…
Entre la incredulitat, la gravetat i la impotència, sovint guanya la necessitat d’una quotidianitat rutinària que estructuri el nostre dia a dia. No som els primers ni serem els últims. El dia 2 d’agost del 1914, Franz Kafka escrivia al seu diari: “Avui Alemanya ha declarat la guerra. Per la tarda vaig anar a nadar”.
Aquests mesos de confinament hem estat més connectats que mai, a fi de compartir una situació que ens sobrepassava. Aquesta necessitat compulsiva d’estar presents via digital ha trobat moltes institucions en un procés de repensar-se profundament. Quin paper juga l’art i la cultura en tot això? Com pot contribuir a pensar-nos en relació al món? Cóm ser més horitzontals i participatius? I també, cóm incorporar definitivament l’aspecte digital als programes de les institucions?
Mentre romanien tancats, museus, galeries, institucions culturals i iniciatives independents han apostat, amb més o menys fortuna, per oferir accés als seus arxius audiovisuals, programar xerrades per pensar i repensar sobre la situació i les seves conseqüències o encarregar obres des del confinament als artistes. Mirem, escoltem, opinem i compartim les bones intencions i la voluntat de ser millors, quan, abans de finalitzar l’estat d’alarma, ja vèiem que les coses no han canviat massa, amb presses per obrir abans les terrasses dels bars que els museus i els teatres i que, tot i el massiu consum de cultura durant el confinament, a l’hora de la veritat, el camí cap a la precarització segueix sense fre.
Què fàcil és parlar de re-pensar, re-definir i reinventar-ho tot! Què ràpids a l’hora de penjar als nostres perfils en xarxes socials l’eslògan de justícia del moment! I què brillants alguns comentaris a twitter! Som humans i al llarg del dia els nostres sentiments es mouen entre el meme i el drama, entre l’ocurrència i la gravetat del pes de la tragèdia
Com ha passat en altres moments de la història, hi ha situacions en què la realitat és tan dura, tan desconcertant i injusta, que només mitjançant la representació exagerada (les caricatures d’Honoré Daumier per mostrar allò que no li agradava de la societat en la que vivia), satírica (els fotomuntatges de John Heartfield dels anys 30 i 40 amb, per exemple, “Hitler empassant-se or i parlant ferralla”, literalment) o els aguts comentaris fets amb un dibuix molt esquemàtic (“efímer però dibuixat amb retolador permanent”, com diu Dan Perjovschi) es pot ser tan precís com un bisturí de dissecció.
Gairebé tot és una qüestió de temps. Què important és el temps i què poc el respectem, sempre corrent, sense distingir l’urgent d’allò que és important. En art, el temps és fonamental perquè els artistes puguin desenvolupar les seves línies d’investigació, puguin fer tantejos, cometre errors i trobar solucions. Què gratificant i què emocionant és visitar una exposició d’un artista del qual es segueix el treball pràcticament des dels seus inicis i amb el qual de tant en tant es té l’oportunitat de compartir projectes i xerrades, i veure com, de cop, tot encaixa, com treballs primers i actuals es relacionen i mostren una coherència, com el seu discurs assoleix un punt de solidesa.
Aquesta és l’experiència que he viscut aquests dies a CA2M, el Centro de Arte Dos de Mayo a Madrid en visitar l’exposició Panal, de Francesc Ruiz, que recull treballs realitzats per l’artista entre els anys 1997 i l’actualitat. Francesc Ruiz va començar als 90 amb còmics expandits, dibuixos minuciosos en els quals tenien lloc multitud d’escenes urbanes en les que apareixien grups que vivien la ciutat amb diferents nivells de codificació (mil i una situacions diverses a El Corte Inglés, cruising a Montjuïc o usos hospitalaris, educatius i d’oci amb arquitectures fetes de cossos i no d’edificis a la Zona Alta de Barcelona). Dels còmics expandits enganxats a les parets de les sales d’exposicions a posar l’èmfasi en la distribució hi havia un pas, amb quioscs a Barcelona, però també allà on les exposicions i les residències el portaven: Venècia, El Caire, i botigues de còmics vinculades a modalitats de consum o comunitats molt concretes (Yaoi, gays).
Les identitats, personals, socials, sexuals, urbanes i dissidents són el leitmotiv del treball de Francesc Ruiz. L’exposició Panal culmina (literalment) amb una gran instal·lació (gran en dimensions i gran en transcendència): Three Streets, Three Colours que esdevé un punt d’arribada i un pas més enllà en el treball de l’artista. L’antecedent més directe és BCN Eye Trip (2008), una vídeo instal·lació en la que la ciutat era reduïda als seus logotips. Ara, en el gran atri del CA2M, Ruiz crea una ciutat vertical, global, caòtica, plena de color i d’excessos, que ens confronta amb els tres nivells d’ús i distribució en el nostre món global i digitalitzat: el blau de Lycamobile, és a dir, de les telecomunicacions i la incorporació de les persones migrants a noves ciutats; el groc d’Uber i de correus, és a dir, de la logística i la missatgeria i finalment, en el nivell més alt, el vermell de l’entreteniment online per adults. I així, en 20 anys de diferència l’univers de Francesc Ruiz ens ha portat des dels dibuixos de múltiples i calidoscòpiques micro-escenes simultànies a submergir-nos en aquesta gran ciutat virtual, deslocalitzada, estandarditzada i desregulada.
Francesc Ruiz, Three Streets, Three Colours, 2020
CA2M, Madrid
Fotografia: Sue Ponce Gómez
[Article publicat a Bonart 2020]
No Place Like Home i altres joies fruit del confinament
Que difícil fer coses amb sentit aquests dies! No llançar-se a una hiperactivitat digital compulsiva, a obrir a la brava accessos a material d’arxiu o, simplement, no quedar-se paralitzada davant la que ens espera. Tornar a la normalitat? Ja hem vist que “la normalitat” era precisament el problema. Com era aquella maledicció? “Desitjo que visquis temps interessants”. Doncs sí, “interessants” ho són, per a tots.
A Magazine estem aquests dies analitzant amb Martí Manen la necessitat de repensar la institució, en el que ell anomena “newnewnewinstitutionalism”. I estem veient també multitud d’iniciatives institucionals, independents, artístiques, que evidencien que el món de l’art és un àmbit de resilients i supervivents tossuts, massa acostumats a no poder comptar amb Ministeris de Cultura (i equivalents) a l’altura de les circumstàncies. En aquest maremagnum de propostes, volem destacar algunes joies que mereixen no passar desapercebudes. Òbviament, donades les circumstàncies, la majoria de propostes poden trobar-se en línia. Importantíssim destacar aquí que el digital no substitueix al presencial, sinó que tots dos conviuen i cadascun té els seus moments i formats, de presentació, de distribució i d’abast.
Comencem amb una iniciativa institucional, Un metro y medio, comissariada per Manuel Segade i Tania Pardo, CA2M, una convocatòria retribuïda (molt molt important destacar-ho) i dirigida a artistes residents a la Comunitat de Madrid sense treballs a la col·lecció del CA2M. CA2M proposa una reflexió sobre la situació, sobre aquest metre i mig de distància social per a presentar online cada dia una proposta artística.
Aquestes setmanes de tancament forçat d’exposicions algunes galeries ens han acostat part del seu programa, com Thomas Schulte que permet temporalment l‘accés online al documental sobre Mapplethorpe que havien programat com a activitat pública i paral·lela a l’exposició sobre l’artista. Esther Schipper fa temps que treballa les visites online a les seves exposicions i aprofita aquests dies per a donar més pes a la seva plataforma Continuity, que inclou continguts sobre els artistes de la galeria, converses, projeccions i presentacions de la història d’aquesta galeria que compta amb trenta anys de trajectòria.
Instagram és la plataforma utilitzada per moltes galeries per a acostar-nos als seus continguts, com l’exposició que no es va poder inaugurar de Carlos Pazos a ADN Galeria i els seus lliuraments periòdics TakeAway, presentant treballs individuals; Bombon Projects, amb converses en vídeo entre l’artista Jordi Mitjà i el comissari Tiago d’Abreu Pinto i també, igual que altres galeries, desplegant aspectes diversos de les exposicions que mantenen tancades en els seus espais. És el cas també de la mostra dedicada a Ana Mendieta i comissariada per Wilfredo Prieto a NoguerasBlanchard.
Si de (time)site-specific parlem, No Place Like Home, un projecte comissariat per Fito Conesa, juntament amb Ismaël Chappaz i Juanma Menero (Espai Tactel), mereix una atenció especial. És una exposició comissariada a partir d’obres de la galeria, concebudes per al seu espai físic, on han estat instal·lades (ja que Ismaël i Juanma viuen a la part de darrere de la galeria) i mostrades en un recorregut videogràfic, comentat i guiat. Les obres exposades adquireixen en aquest context noves lectures: el vídeo sobre la venda d’una escultura amb data de caducitat d’Aggtelek; el toc a l’ego dels artistes de Paco Chanivet; o la composició de Fito Conesa que relaciona la seva data de naixement amb una batalla naval del 1905.
Perquè la situació que vivim, ja sigui de còmode confinament o de risc i tragèdia, es mou entre el meme i el drama, entre el quotidià i els fets històrics, com la cèlebre entrada del 2 d’agost de 1914 en el diari de Kafka: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda vaig anar a nedar”. No Place Like Home era la frase recurrent de Dorothy a El Màgic d’Oz. I, com conclou el text curatorial, potser a més de buscar guies en textos complicats que tracten d’analitzar el col·lapse del món tal com el coneixem, té molt sentit tornar a posar-nos en la pell del nostre jo adolescent, aquesta etapa per la qual tots hem passat, tan complexa i incerta, tan, però que tan “interessant”.
ARCO 2020 o tornar a posar l’artista al centre de tot
“Sona el telèfon. Felix ha mort. Com? Felix ha mort, ho he vist al diari. No, no pot ser. Sabíem de Ross, però Felix… Hem pensat en Ross, en la possibilitat de la mort, en la seva desaparició. Hem intentat convèncer-nos que sempre serà aquí, que podem mantenir-lo en vida. Hem lluitat per a mantenir a Ross. Però Felix, sense Felix tot s’enfonsa, tots els moments, tot l’amor cap a Ross. Les bombetes, els papers, els ocells volant en núvols de blanc i negre. Els passaports cap a la llibertat”.
Així començava Contarlo todo sin saber cómo la novel·la/exposició que Martí Manen va escriure/comissariar l’any 2012. Felix era per descomptat, Felix González-Torres, un artista de treball conceptual, polític i minimalista, de petits gestos i gran impacte emocional. La bombeta que s’apaga massa aviat, la pila de caramels que va decreixent a mesura que aquests es van dispersant, els rellotges sincronitzats, el llit desfet mostrat en un cartell en l’espai públic … el van convertir en un artista clau de la dècada dels 90. La seva manera d’abordar temes com la SIDA, la violència sexual i racista o el paper de l’art en la societat contemporània a partir del potencial poètic i metafòric dels objectes quotidians va tenir una gran repercussió en artistes, crítics i comissaris de la seva generació i de generacions posteriors. Dos anys després de la seva mort, en 1998, la memòria de Felix González-Torres va articular la segona de les edicions de Manifesta a Luxemburg. El llegat de Felix González-Torres s’ha mantingut gràcies al treball del seu galerista Andrea Rosen que, fins avui ha mostrat i mantingut viu el seu treball.
Maribel López, directora d’ARCO, és una d’aquestes professionals de l’art influenciada per Felix González-Torres. Sempre pròxima als artistes, com a comissària, galerista o gestora, no és estrany que aquesta primera edició d’ARCO dirigida per ella, faci un parèntesi en la fórmula dels països convidats (en el fons, tots vivim en el mateix país, anomenat Capitalisme, deia fa poc Bong Joon-ho… però aquesta és una altra història…) i se centri en els artistes. Que important recordar de tant en tant la raó per la qual som aquí, l’origen de tot això: les i els artistes!
Es solo cuestión de tiempo és el títol de la intervenció en l’espai públic de Felix González-Torres “Untitled” (It’s Just a Matter of Time), 1992 i és també el títol de la petita però contundent secció amb la qual ARCO rendeix tribut a l’artista a partir d’obres d’altres artistes que al·ludeixen/ recorden/ s’alien amb l’esperit de Felix González-Torres. La memòria, l’efímer, el fràgil, el personal, l’emoció, els sentiments, la dispersió o l’absència apareixen en les propostes de Liam Gillick, Danh Vo, Pepe Espaliú o Jack Pierson, entre altres.
I començar per aquí, de sobte condiciona una visita completament diferent a una fira, en la qual tot sembla que respira més i en la qual hi ha temps per a xerrades, retrobaments, presentacions públiques, informacions exhaustives i en profunditat sobre els treballs, i esperem que això es tradueixi també en els aspectes quantitatius, de vendes, d’inicis de noves col·leccions i consolidació d’unes altres i de nous projectes que no oblidin posar a les i els artistes en el centre, ja que sense ells l’eco-sistema de l’art deixaria de tenir sentit.
Què és icònic? Ens hem preguntat aquest mes de febrer en A*DESK.
El llenguatge icònic és un sistema de representació tant lingüístic com visual. Sovint parlem d’imatges i obres icòniques per a referir-nos a aquelles que són immediatament recognoscibles, que es converteixen en representacions vàlides d’un moment, una situació o un temps determinats. Una sort de fars temporals.
El fotògraf Sandro Miller va voler re-representar les imatges, segons ell, més icòniques del segle XX: la Marilyn d’Andy Warhol, el Che Guevara, Alfred Hitchcock, el Joker de Jack Nicholson (era 2013, és a dir, Heath Ledger i Joachim Phoenix encara no eren opcions possibles) i les nenes de Diane Arbus, entre altres. Va comptar amb la col·laboració del camaleònic (i “icònic” actor) John Malkovich, capaç de representar-ho tot, fins i tot a si mateix.
Re-representar. Reinterpretar. Diversificar. Multiplicar els referents. Icònic ja no és només el compartit sinó també l’individual. Com a referent, l’icònic és objecte de relectures, revisions, reinterpretacions, re-enactments, re-, re-, re-.
Recentment, vam realitzar una edició d’A*LIVE amb La Plataforma d’estudiants de l’Escola Massana. Els vam proposar treballar a partir de la performance de James Lee Byars, The World Question Center (1969) i portar-la al seu terreny. El primer que van fer va ser esmicolar-la, analitzar-la al detall i proposar una alternativa totalment diferent: anti-jeràrquica, fora de la institució i molt més horitzontal. El pseudo-programa de televisió amb James Lee Bars de moderador es va convertir, per obra i gràcia de la Plataforma, en una trobada en el bar Absenta (prop de Massana) en el qual van convidar a xerrar amb ells a persones de referència per a ells (Caterina Almirall, Paco Chanivet, Eloy Fernández Porta).
Què és icònic per a tu? els vam preguntar a Andrea Soto Calderón, Antonio Ortega, Chus Martínez i Joana Roda i cadascun d’ells ens va portar al seu terreny: a la teoria unida a l’experiència personal (Andrea Soto Calderón), als exemples concrets (Antonio Ortega), a les xerrades més recents de punta a punta del globus terraqui (Chus Martínez) o a la responsabilitat de seleccionar una obra que perduri en la memòria dels visitants a una fira (Joana Roda).
Sandro Miller. Malkovich, Malkovich, Malkovich. Homage to Photographic Masters, 2013
Deia l’artista Christian Boltanski que en realitat morim dues vegades, la primera en el moment de la defunció i després, quan algú ja no ens reconeix a les fotografies. Què important és cuidar la memòria, la personal i la històrica, la memòria recent i la memòria viva, reconciliar-se amb ella, acceptar-la i aprendre’n. A diferència de fets més allunyats en el temps, que podem recuperar amb un intens treball de recerca arxivística i d’hemeroteca, recuperar la memòria artística i cultural més recent té l’avantatge que hi ha molts testimonis que encara són accessibles, amb els quals es pot parlar, que recorden, matisen i analitzen des de la distància temporal i personal. Un treball imprescindible i molt gratificant que no està clar a quin museu o institució pertocarien. Seria el Museu d’Art Contemporani de Barcelona qui tindria el deure d’incentivar la tasca de recerca del passat més immediat de la ciutat en la que es troba? Segurament no és responsabilitat d’un sol museu, però sí que hauria de ser un tema present.
El museu que ja ho està fent és el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), mitjançant exposicions/recerca de moments específics de la contracultura (com l’exposició dedicada a El Víbora) i posant a l’abast d’artistes els seus arxius o la seva col·lecció per tal de poder-ne fer relectures (La capsa entròpica de Francesc Torres o Neumotórax. Una perforació en l’arxiu-pulmó del Museu Nacional de Jordi Ferreiro). La Virreina. Centre de la Imatge també fa temps que du a terme a aquesta tasca. El cas més recent, l’exposició Sala Aixalà (1959-1975), una botiga de Barcelona que va dur a terme una intensa activitat de presentació de propostes experimentals de fotografia, cinema, música i còmic. En l’exposició, comissariada per Laura Terré, és clau la reconstrucció minuciosa de moments concrets de la programació de la Sala Aixalà i, naturalment, que part dels seus artífex puguin explicar-ne la seva història.
Recuperar la memòria, des d’una implicació més personal és la que duu a terme Aimar Pérez Galí en relació a l’impacte de la SIDA a l’escena de la dansa en els anys 80, als països de la perifèria (de la història i del poder). Cada cop que Aimar Pérez Galí viatja per fer una actuació de dansa, impartir un taller o donar una conferència, intenta entrar en contacte amb algú de l’escena de la dansa d’aquell moment per conèixer de primera mà l’objecte del seu estudi que després transforma en cartes que ell escriu a aquells ballarins i coreògrafs desapareguts. Aquest gruix de cartes configuren el llibre Lo Tocante i The Touching Community, un espectacle de dansa amb cinc ballarins de diferents edats i condicions. Sons, paraules i moviments es converteixen en veritables paraules d’amor per tots aquells que ja no hi són però que ja mai més podran quedar en l’oblit.
Aimar Pérez Galí. The Thouching Community. Mercat de les Flors (Barcelona), 2016. foto: Siddharth Gautam Singh
[Article publicat a Bonart, 2020]
La majoria de grans referents de l’art, des de la segona meitat del segle XX, acostumen a ser llegits des de la contemporaneïtat posant l’èmfasi en aquells aspectes que es consideren més rellevants en cada moment. Artistes tan versàtils com Cindy Sherman es poden analitzar des del punt de vista fotogràfic, cinematogràfic o apropiacionista, entre altres. En el seu moment, les teories feministes van veure en ella un exemple dels estereotips de la feminitat i les teories post-estructuralistes, un exemple de construcció de la noció d’identitat com a compendi de la noció de “la mort de l’autor”. Com va escriure Hal Foster amb motiu de la retrospectiva que li va dedicar el MOMA de Nova York l’any 2012, això evidencia “en quina mesura encertàvem i, al mateix temps, com n’estàvem d’equivocats”.
En el cas de Francis Bacon, durant la dècada dels 80 (postmodernisme, no ho oblidem) es parlava de referències a la història del l’art (des de Velázquez fins a Picasso passant per Chaim Soutine), del gest i l’expressivitat de les pinzellades i de la solitud i violència que les seves pintures transmetien. Després de la mort de l’artista l’any 1992, el seu taller va ser donat per la seva parella, John Edwards a la Galeria Municipal d’Art Modern de Dublin, on va ser reconstruït amb precisió gairebé arqueològica. A partir d’aquest moment es posa en valor la seva metodologia de treball, visible a partir de la ingent col·lecció de fotografies, il·lustracions de revistes mèdiques, noticies de premsa i reproduccions d’obres que es troben al seu taller. No és casualitat que aquest focus posat en l’arxiu tingui lloc amb el canvi de segle.
Però recuperar o reivindicar un/a artista no és interessant per allò que el present pugui dir-li sinó per allò que l’artista pugui aportar al present. Per això, ara seria un bon moment per reivindicar, un cop més i en tota la seva complexitat, la figura de Joseph Beuys, de la seva convicció en el poder transformador de l’art, la necessària vinculació amb la política, els aspectes pedagògics, rituals, simbòlics, místics, humorístics i la consideració dels múltiples i el seu abast democràtic com a elements vàlids per a disseminar el seu discurs.
En un moment de forta permeabilitat entre art, mediació i pedagogia, industries culturals i política, aquesta aproximació a l’art torna a tenir rellevància. Tornar a Beuys ara mateix podria ser com si poguéssim parlar amb el nostre jo del passat, l’únic amb autoritat per fer-nos veure que ens estem carregant el planeta (com cada dia ens recorden no tant els polítics i les grans corporacions, sinó Greta Thunberg i tants altres adolescents i activistes dels quals hauríem d’aprendre) i per reconciliar-nos amb un discurs humanista que creia/creu en la capacitat de les persones de fer del món un lloc millor.
[Article publicat a Bonart, 2019]
