Si alguna cosa ens està ensenyant aquest 2020 és que urgeix revisar el contracte social-natural i no sols això, també hauríem d’aprendre de la capacitat d’adaptació i evolució d’alguns animals i assimilar uns models d’intel·ligència més complexos. Ho hem vist en la naturalesa i ho veiem en la societat. Els dinosaures, que van dominar la terra durant milions d’anys, es van extingir, però de la seva evolució han arribat fins als nostres dies els ocells, més petits, amb menys necessitat d’aliment i més capacitat per a adaptar-se a l’entorn.

Un altre exemple fascinant és el polp, un animal que realitza una autoedició genètica que li permet adaptar-se als canvis. Les seves neurones estan repartides per tot el cos, de manera que podríem parlar de nou cervells, un central al cap i vuit perifèrics, repartits entre els diferents tentacles.

Les grans estructures monotemàtiques tenen els dies comptats. En una entrevista recent en A*DESK, Frédéric Migayrou, conservador cap d’arquitectura i disseny del Mnam-CCI Centre Pompidou de Paris, reflexionava sobre l’evolució del sector dels museus després de la pandèmia i proposava fer el museu més permeable a la participació i a la circulació de la informació, utilitzar la tecnologia perquè el museu es converteixi en un mitjà de comunicació.

No sé si les grans institucions són conscients d’aquest grau zero en el qual estem ara mateix. Ho acaba de dir Judith Butler en una xerrada virtual organitzada per Whitechapel: «La pandèmia és una crisi en ella mateixa però també exacerba les crisis pre-existents de capital, cures, racial i climàtica». No sé si la societat ni les institucions tenen la capacitat de repensar-se a aquest nivell. Però potser l’única possibilitat de supervivència és la de re-dimensionar-se per a poder evolucionar, la de perdre centralitat per a poder adaptar-se al nou mitjà. Compartir, estructures i metres quadrats, deixar de pensar en rendibilitat econòmica i més en rendibilitat cultural i social. És hora que els museus deixin de pensar-se com a luxosíssimes botigues Prada per a convertir-se en espais (físics i virtuals) accessibles i utilitzables, llocs de trobada i d’ús. Si ara mateix les escoles manquen d’espai suficient per a poder funcionar amb seguretat, per què no aprofitar la generositat en metres quadrats dels espais museístics? És el moment què cultura i educació siguin vasos comunicants. És el moment de les petites estructures, de l’autogestió, dels gestos mínims d’incidència màxima, de les xarxes de neurones, dels rizomes. Tornem a Deleuze i Guattari: «En el rizoma està en joc una relació amb la sexualitat, amb l’animal, amb el vegetal, amb el món, amb el llibre, amb tot el natural i l’artificial, enfront de la relació arborescent».

Joan Jonas. Moving Off the Land II, 2019. Ocean Space, Iglesia de San Lorenzo, Venecia. Performance amb Ikue Mori i Francesco Migliaccio. Encàrrec de TBA21-Academy Foto: Moira Ricci. © Joan Jonas

[Article publicat a Bonart, 2020]

Paisatges mediàtics i eleccions presidencials

El nostre horitzó està definit pels paisatges mediàtics. Als paisatges naturals (landscapes) li van seguir els paisatges urbans (urbanscapes) i des de fa dècades són els paisatges mediàtics (mediascapes) els que defineixen i determinen el nostre present. Muntadas és un dels artistes que en les seves obres ha analitzat exhaustivament el paisatge dels media. Ja en un treball de 1978, Two landscapes, feia referència al real landscape o paisatge real i al media landscape o “paisatge dels media”, això és, a la seva influència en la creació (o mediatització) de la consciència contemporània. 

Aquest impacte del mediàtic aconsegueix una de les seves màximes expressions en la política nord-americana i Antoni Muntadas (resident a Nova York des de la dècada dels 70), juntament amb Marshall Reese, porten anys centrant la seva recerca sobre els paisatges mediàtics, en els períodes de campanya electoral als Estats Units. Des de 1984, han creat una antologia d’anuncis televisius de campanyes electorals per a la presidència dels Estats Units, que s’inicia amb la campanya Eisenhower-Stevenson de 1952 i que van actualitzant cada quatre anys i acompanyen de presentacions i xerrades. Estem al 2020, en plena campanya presidencial Trump-Biden i Muntadas i Reese presenten ara el més recent lliurament del seu treball, un vídeo de 97 minuts que recopila i analitza críticament, mitjançant una edició que contrasta, superposa o presenta en paral·lel diferents campanyes, que evidencien, diferents situacions, valors, prioritats, necessitats o tendències.

“En el 68, els artistes feien performances polítiques, ara la política és una performance”, escrivia fa uns mesos en el seu compte de twitter, l’assagista i curador Iván de la Nuez i, certament, Polítical Advertisement X: 1952-2020 evidència aquesta comparació entre els 60 i el moment actual, la lluita política, les protestes i la mobilització social dels 60 i la inacció de l’esquerra, probablement paralitzada davant la lògica de reality show en què Trump ha convertit la seva estada a la Casa Blanca.

Però no només Trump, aquest gust de la política per la performance té a veure amb la necessitat d’explicar una història, el famós storytelling, pensat en termes mercantils. Com analitzava l’assagista polític, Christian Salmon en una entrevista al diari argentí La Nación, els polítics són actors d’un teatre de performances, al marge de la ideologia que manifestin, construeixen relats desenvolupats estrictament per al consum popular. L’espai del polític es polvoritza i es liqua. Els seus espais representatius, com el Parlament, les seus dels governs o les institucions públiques, es llisquen en Internet de manera que les xarxes socials transformen al polític en estrella mediàtica.

En La ceremonia caníbal, Salmon explica: “Vivim en una democràcia fetillada que ha substituït l’acció pel relat, la deliberació per la distracció, l’art de governar per l’art de la posada en escena. La política ha passat del debat, de la discussió i del dissensus, a l’interactiu, el performatiu i l’espectral (…) L’etiqueta reprodueix la seva història i el seu relat. Relat i comunicació es condensen. I formen un producte. Les arts antigues del relat i les lleis de la retòrica es combinen amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació, així com amb les possibilitats d’acció directa sobre els cervells que ofereixen les neurociències”.

Així ho sintentitza també el tàndem Muntadas-Reese, “La democràcia està amenaçada avui dia en múltiples nivells, des de donacions de diners foscos que pressionen per interessos que afavoreixen als rics i a les corporacions; des de tecnologies de persuasió, Facebook, Twitter, Google i Youtube que han superat i remodelat el panorama dels mitjans; perill encara més mortal en 2020 que és el Coronavirus”.

Detectar, analitzar i conèixer aquests mecanismes és l’antídot que permet una resistència a la manipulació i una capacitat de reacció. Això és precisament el que fan Muntadas-Reese des dels 80, amb les projeccions rituals d’aquest work-in-progress Political podrà veure’s online el dia 3 de Novembre, en una sessió presentada per Albert Alcoz i amb un col·loqui posterior a càrrec de Marcelo Exposito.

Ecosistemes

Maria Acha Kutscher. Herstorymuseum. Permission de Travestment, 2020

Dan Perjovschi, Virus Diary (Rich-Poor), 2020
Cortesia de l’artista i https://www.internationaleonline.org/

Dibuixos efímers fets amb retolador permanent

Que la realitat supera la ficció ja ho sabíem, però el guió d’aquest any 2020 és difícil d’assimilar: pandèmies, crisi econòmica global, desigualtats, racisme, feixisme, psicòpates presidint alguns dels països més poderosos del món…

Entre la incredulitat, la gravetat i la impotència, sovint guanya la necessitat d’una quotidianitat rutinària que estructuri el nostre dia a dia. No som els primers ni serem els últims. El dia 2 d’agost del 1914, Franz Kafka escrivia al seu diari: «Avui Alemanya ha declarat la guerra. Per la tarda vaig anar a nadar».

Aquests mesos de confinament hem estat més connectats que mai, a fi de compartir una situació que ens sobrepassava. Aquesta necessitat compulsiva d’estar presents via digital ha trobat moltes institucions en un procés de repensar-se profundament. Quin paper juga l’art i la cultura en tot això? Com pot contribuir a pensar-nos en relació al món? Cóm ser més horitzontals i participatius? I també, cóm incorporar definitivament l’aspecte digital als programes de les institucions?

Mentre romanien tancats, museus, galeries, institucions culturals i iniciatives independents han apostat, amb més o menys fortuna, per oferir accés als seus arxius audiovisuals, programar xerrades per pensar i repensar sobre la situació i les seves conseqüències o encarregar obres des del confinament als artistes. Mirem, escoltem, opinem i compartim les bones intencions i la voluntat de ser millors, quan, abans de finalitzar l’estat d’alarma, ja vèiem que les coses no han canviat massa, amb presses per obrir abans les terrasses dels bars que els museus i els teatres i que, tot i el massiu consum de cultura durant el confinament, a l’hora de la veritat, el camí cap a la precarització segueix sense fre.

Què fàcil és parlar de re-pensar, re-definir i reinventar-ho tot! Què ràpids a l’hora de penjar als nostres perfils en xarxes socials l’eslògan de justícia del moment! I què brillants alguns comentaris a twitter! Som humans i al llarg del dia els nostres sentiments es mouen entre el meme i el drama, entre l’ocurrència i la gravetat del pes de la tragèdia

Com ha passat en altres moments de la història, hi ha situacions en què la realitat és tan dura, tan desconcertant i injusta, que només mitjançant la representació exagerada (les caricatures d’Honoré Daumier per mostrar allò que no li agradava de la societat en la que vivia), satírica (els fotomuntatges de John Heartfield dels anys 30 i 40 amb, per exemple, «Hitler empassant-se or i parlant ferralla», literalment) o els aguts comentaris fets amb un dibuix molt esquemàtic («efímer però dibuixat amb retolador permanent», com diu Dan Perjovschi) es pot ser tan precís com un bisturí de dissecció.

Gairebé tot és una qüestió de temps. Què important és el temps i què poc el respectem, sempre corrent, sense distingir l’urgent d’allò que és important. En art, el temps és fonamental perquè els artistes puguin desenvolupar les seves línies d’investigació, puguin fer tantejos, cometre errors i trobar solucions. Què gratificant i què emocionant és visitar una exposició d’un artista del qual es segueix el treball pràcticament des dels seus inicis i amb el qual de tant en tant es té l’oportunitat de compartir projectes i xerrades, i veure com, de cop, tot encaixa, com treballs primers i actuals es relacionen i mostren una coherència, com el seu discurs assoleix un punt de solidesa.

Aquesta és l’experiència que he viscut aquests dies a CA2M, el Centro de Arte Dos de Mayo a Madrid en visitar l’exposició Panal, de Francesc Ruiz, que recull treballs realitzats per l’artista entre els anys 1997 i l’actualitat. Francesc Ruiz va començar als 90 amb còmics expandits, dibuixos minuciosos en els quals tenien lloc multitud d’escenes urbanes en les que apareixien grups que vivien la ciutat amb diferents nivells de codificació (mil i una situacions diverses a El Corte Inglés, cruising a Montjuïc o usos hospitalaris, educatius i d’oci amb arquitectures fetes de cossos i no d’edificis a la Zona Alta de Barcelona). Dels còmics expandits enganxats a les parets de les sales d’exposicions a posar l’èmfasi en la distribució hi havia un pas, amb quioscs a Barcelona, però també allà on les exposicions i les residències el portaven: Venècia, El Caire, i botigues de còmics vinculades a modalitats de consum o comunitats molt concretes (Yaoi, gays).

Les identitats, personals, socials, sexuals, urbanes i dissidents són el leitmotiv del treball de Francesc Ruiz. L’exposició Panal culmina (literalment) amb una gran instal·lació (gran en dimensions i gran en transcendència): Three Streets, Three Colours que esdevé un punt d’arribada i un pas més enllà en el treball de l’artista. L’antecedent més directe és BCN Eye Trip (2008), una vídeo instal·lació en la que la ciutat era reduïda als seus logotips. Ara, en el gran atri del CA2M, Ruiz crea una ciutat vertical, global, caòtica, plena de color i d’excessos, que ens confronta amb els tres nivells d’ús i distribució en el nostre món global i digitalitzat: el blau de Lycamobile, és a dir, de les telecomunicacions i la incorporació de les persones migrants a noves ciutats; el groc d’Uber i de correus, és a dir, de la logística i la missatgeria i finalment, en el nivell més alt, el vermell de l’entreteniment online per adults. I així, en 20 anys de diferència l’univers de Francesc Ruiz ens ha portat des dels dibuixos de múltiples i calidoscòpiques micro-escenes simultànies a submergir-nos en aquesta gran ciutat virtual, deslocalitzada, estandarditzada i desregulada.

Francesc Ruiz, Three Streets, Three Colours, 2020
CA2M, Madrid
Fotografia: Sue Ponce Gómez

[Article publicat a Bonart 2020]

No Place Like Home i altres joies fruit del confinament

Que difícil fer coses amb sentit aquests dies! No llançar-se a una hiperactivitat digital compulsiva, a obrir a la brava accessos a material d’arxiu o, simplement, no quedar-se paralitzada davant la que ens espera. Tornar a la normalitat? Ja hem vist que “la normalitat” era precisament el problema. Com era aquella maledicció? “Desitjo que visquis temps interessants”. Doncs sí, “interessants” ho són, per a tots.

A Magazine estem aquests dies analitzant amb Martí Manen la necessitat de repensar la institució, en el que ell anomena “newnewnewinstitutionalism”. I estem veient també multitud d’iniciatives institucionals, independents, artístiques, que evidencien que el món de l’art és un àmbit de resilients i supervivents tossuts, massa acostumats a no poder comptar amb Ministeris de Cultura (i equivalents) a l’altura de les circumstàncies. En aquest maremagnum de propostes, volem destacar algunes joies que mereixen no passar desapercebudes. Òbviament, donades les circumstàncies, la majoria de propostes poden trobar-se en línia. Importantíssim destacar aquí que el digital no substitueix al presencial, sinó que tots dos conviuen i cadascun té els seus moments i formats, de presentació, de distribució i d’abast.

Comencem amb una iniciativa institucional, Un metro y medio, comissariada per Manuel Segade i Tania Pardo, CA2M, una convocatòria retribuïda (molt molt important destacar-ho) i dirigida a artistes residents a la Comunitat de Madrid sense treballs a la col·lecció del CA2M. CA2M proposa una reflexió sobre la situació, sobre aquest metre i mig de distància social per a presentar online cada dia una proposta artística.

Aquestes setmanes de tancament forçat d’exposicions algunes galeries ens han acostat part del seu programa, com Thomas Schulte que permet temporalment l‘accés online al documental sobre Mapplethorpe que havien programat com a activitat pública i paral·lela a l’exposició sobre l’artista. Esther Schipper fa temps que treballa les visites online a les seves exposicions i aprofita aquests dies per a donar més pes a la seva plataforma Continuity, que inclou continguts sobre els artistes de la galeria, converses, projeccions i presentacions de la història d’aquesta galeria que compta amb trenta anys de trajectòria.

Instagram és la plataforma utilitzada per moltes galeries per a acostar-nos als seus continguts, com l’exposició que no es va poder inaugurar de Carlos Pazos a ADN Galeria i els seus lliuraments periòdics TakeAway, presentant treballs individuals; Bombon Projects, amb converses en vídeo entre l’artista Jordi Mitjà i el comissari Tiago d’Abreu Pinto i també, igual que altres galeries, desplegant aspectes diversos de les exposicions que mantenen tancades en els seus espais. És el cas també de la mostra dedicada a Ana Mendieta i comissariada per Wilfredo Prieto a NoguerasBlanchard.

Si de (time)site-specific parlem, No Place Like Home, un projecte comissariat per Fito Conesa, juntament amb Ismaël Chappaz i Juanma Menero (Espai Tactel), mereix una atenció especial. És una exposició comissariada a partir d’obres de la galeria, concebudes per al seu espai físic, on han estat instal·lades (ja que Ismaël i Juanma viuen a la part de darrere de la galeria) i mostrades en un recorregut videogràfic, comentat i guiat. Les obres exposades adquireixen en aquest context noves lectures: el vídeo sobre la venda d’una escultura amb data de caducitat d’Aggtelek; el toc a l’ego dels artistes de Paco Chanivet; o la composició de Fito Conesa que relaciona la seva data de naixement amb una batalla naval del 1905.

Perquè la situació que vivim, ja sigui de còmode confinament o de risc i tragèdia, es mou entre el meme i el drama, entre el quotidià i els fets històrics, com la cèlebre entrada del 2 d’agost de 1914 en el diari de Kafka: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda vaig anar a nedar”. No Place Like Home era la frase recurrent de Dorothy a El Màgic d’Oz. I, com conclou el text curatorial, potser a més de buscar guies en textos complicats que tracten d’analitzar el col·lapse del món tal com el coneixem, té molt sentit tornar a posar-nos en la pell del nostre jo adolescent, aquesta etapa per la qual tots hem passat, tan complexa i incerta, tan, però que tan “interessant”.

ARCO 2020 o tornar a posar l’artista al centre de tot

«Sona el telèfon. Felix ha mort. Com? Felix ha mort, ho he vist al diari. No, no pot ser. Sabíem de Ross, però Felix… Hem pensat en Ross, en la possibilitat de la mort, en la seva desaparició. Hem intentat convèncer-nos que sempre serà aquí, que podem mantenir-lo en vida. Hem lluitat per a mantenir a Ross. Però Felix, sense Felix tot s’enfonsa, tots els moments, tot l’amor cap a Ross. Les bombetes, els papers, els ocells volant en núvols de blanc i negre. Els passaports cap a la llibertat».

Així començava Contarlo todo sin saber cómo la novel·la/exposició que Martí Manen va escriure/comissariar l’any 2012. Felix era per descomptat, Felix González-Torres, un artista de treball conceptual, polític i minimalista, de petits gestos i gran impacte emocional. La bombeta que s’apaga massa aviat, la pila de caramels que va decreixent a mesura que aquests es van dispersant, els rellotges sincronitzats, el llit desfet mostrat en un cartell en l’espai públic … el van convertir en un artista clau de la dècada dels 90. La seva manera d’abordar temes com la SIDA, la violència sexual i racista o el paper de l’art en la societat contemporània a partir del potencial poètic i metafòric dels objectes quotidians va tenir una gran repercussió en artistes, crítics i comissaris de la seva generació i de generacions posteriors. Dos anys després de la seva mort, en 1998, la memòria de Felix González-Torres va articular la segona de les edicions de Manifesta a Luxemburg. El llegat de Felix González-Torres s’ha mantingut gràcies al treball del seu galerista Andrea Rosen que, fins avui ha mostrat i mantingut viu el seu treball.

Maribel López, directora d’ARCO, és una d’aquestes professionals de l’art influenciada per Felix González-Torres. Sempre pròxima als artistes, com a comissària, galerista o gestora, no és estrany que aquesta primera edició d’ARCO dirigida per ella, faci un parèntesi en la fórmula dels països convidats (en el fons, tots vivim en el mateix país, anomenat Capitalisme, deia fa poc Bong Joon-ho… però aquesta és una altra història…) i se centri en els artistes. Que important recordar de tant en tant la raó per la qual som aquí, l’origen de tot això: les i els artistes!

Es solo cuestión de tiempo és el títol de la intervenció en l’espai públic de Felix González-Torres «Untitled» (It’s Just a Matter of Time), 1992 i és també el títol de la petita però contundent secció amb la qual ARCO rendeix tribut a l’artista a partir d’obres d’altres artistes que al·ludeixen/ recorden/ s’alien amb l’esperit de Felix González-Torres. La memòria, l’efímer, el fràgil, el personal, l’emoció, els sentiments, la dispersió o l’absència apareixen en les propostes de Liam Gillick, Danh Vo, Pepe Espaliú o Jack Pierson, entre altres.

I començar per aquí, de sobte condiciona una visita completament diferent a una fira, en la qual tot sembla que respira més i en la qual hi ha temps per a xerrades, retrobaments, presentacions públiques, informacions exhaustives i en profunditat sobre els treballs, i esperem que això es tradueixi també en els aspectes quantitatius, de vendes, d’inicis de noves col·leccions i consolidació d’unes altres i de nous projectes que no oblidin posar a les i els artistes en el centre, ja que sense ells l’eco-sistema de l’art deixaria de tenir sentit.

Icònic

Què és icònic? Ens hem preguntat aquest mes de febrer en A*DESK.

El llenguatge icònic és un sistema de representació tant lingüístic com visual. Sovint parlem d’imatges i obres icòniques per a referir-nos a aquelles que són immediatament recognoscibles, que es converteixen en representacions vàlides d’un moment, una situació o un temps determinats. Una sort de fars temporals.

El fotògraf Sandro Miller va voler re-representar les imatges, segons ell, més icòniques del segle XX: la Marilyn d’Andy Warhol, el Che Guevara, Alfred Hitchcock, el Joker de Jack Nicholson (era 2013, és a dir, Heath Ledger i Joachim Phoenix encara no eren opcions possibles) i les nenes de Diane Arbus, entre altres. Va comptar amb la col·laboració del camaleònic (i «icònic» actor) John Malkovich, capaç de representar-ho tot, fins i tot a si mateix.

Re-representar. Reinterpretar. Diversificar. Multiplicar els referents. Icònic ja no és només el compartit sinó també l’individual. Com a referent, l’icònic és objecte de relectures, revisions, reinterpretacions, re-enactments, re-, re-, re-.

Recentment, vam realitzar una edició d’A*LIVE amb La Plataforma d’estudiants de l’Escola Massana. Els vam proposar treballar a partir de la performance de James Lee Byars, The World Question Center (1969) i portar-la al seu terreny. El primer que van fer va ser esmicolar-la, analitzar-la al detall i proposar una alternativa totalment diferent: anti-jeràrquica, fora de la institució i molt més horitzontal. El pseudo-programa de televisió amb James Lee Bars de moderador es va convertir, per obra i gràcia de la Plataforma, en una trobada en el bar Absenta (prop de Massana) en el qual van convidar a xerrar amb ells a persones de referència per a ells (Caterina Almirall, Paco Chanivet, Eloy Fernández Porta).

Què és icònic per a tu? els vam preguntar a Andrea Soto Calderón, Antonio Ortega, Chus Martínez i Joana Roda i cadascun d’ells ens va portar al seu terreny: a la teoria unida a l’experiència personal (Andrea Soto Calderón), als exemples concrets (Antonio Ortega), a les xerrades més recents de punta a punta del globus terraqui (Chus Martínez) o a la responsabilitat de seleccionar una obra que perduri en la memòria dels visitants a una fira (Joana Roda).

Sandro Miller. Malkovich, Malkovich, Malkovich. Homage to Photographic Masters, 2013