Documentals d’art
Ja fa temps que els documentals són apreciats no tant per la seva aproximació objectiva a la realitat, sinó per ser formats que poden jugar (en tot el sentit de la paraula) amb la veracitat i al mateix temps acostar-se als making off o evidenciar els mecanismes dels sistemes.
El gènere documental (encara que potser seria més precís, parlar de format més que de gènere) pot convertir-se en una aproximació extraordinària al treball dels artistes. Ja sigui mitjançant entrevistes, registres dels processos de creació, mostrant la història que hi ha darrera dels treballs o bé utilitzant altres mirades més especulatives, els documentals es converteixen en mediadors excepcionals que contribueixen a dissoldre el maleït “gap” que continua existint entre societat i art contemporani.
A finals del 2020 es va celebrar la quarta edició del dart Festival Barcelona, “el primer festival de cinema documental dedicat a l’art contemporani el principal objectiu del qual és entrellaçar la cultura i el coneixement amb el gran públic”. En aquesta edició en ple context pandèmic, dart ha sabut trobar el millor aliat per fer possible l’edició d’enguany del festival: Filmin, la plataforma de distribució digital de continguts audiovisuals que més cura té d’oferir un catàleg seleccionat amb bon criteri per fugir dels mainstream i dur a terme un veritable treball curatorial en la selecció i presentació dels seus continguts.
De l’edició d’enguany ens agradaria que no passés desapercebuda una joia (literal): The Proposal (2018) de l’artista nord-americana Jill Magid, un treball complex i ambigu, perquè és un documental, però també un projecte artístic en ell mateix. La història parteix de la fascinació de Jill Magid per l’arquitecte/artista mexicà Luis Barragán i el descobriment, en anar a la seva Casa Museu a Mèxic, que només és accessible l’arxiu personal de l’arquitecte, atès que l’arxiu professional va ser adquirit per uns col·leccionistes suïssos, que el conserven en un bunker i amb un accés extremadament restringit. Fent una recerca més en profunditat, la Jill va saber que l’arxiu Barragán va ser ofert com a regal de compromís per Rolf Fehlbaum, director de Vitra Museum a la seva futura dona Federica Zanco. Amb un fil narratiu a partir de la correspondència epistolar amb Federica, la Jill va traçant un recorregut encaminat a fer-li una proposta: donar-li un anell amb un diamant fet amb una part de les cendres de l’arquitecte Barragán (amb el beneplàcit de la família Barragán) a canvi de retornar l’arxiu a Mèxic i fer-lo accessible.
D’aquesta manera, temes com el llegat dels artistes, el control, la propietat dels drets d’autor o l’accés al coneixement queden plantejats a través d’aquesta fascinant història, explicada gairebé com una novel·la que utilitza recursos cinematogràfics i epistolars.
[Article publicat a Bonart, 2021]
Empatía ADN Blog
…I la natura va recuperar terreny: peixos als canals de Venècia, cérvols al mig de la carretera, coiots als carrers de San Francisco, plantes silvestres obrint-se pas a l’asfalt, aire més pur i menys contaminació acústica a les ciutats… I també es va intentar no deixar ningú enrere. Però va ser només un parèntesi, un recordatori sense prou calat per revisar de debò el contracte social-natural, per aprendre de la capacitat d’adaptació dels animals i adoptar models d’intel·ligència més complexos, per assimilar d’una vegada que el creixement per no es pot ser la finalitat.
No és moment de megaprojectes. A l’escala hi ha la clau, canviar allò que podem tocar, optar per gestos mínims d’incidència màxima, aplicar la noció d’arm’s lenght, la igualtat de condicions. La intel·ligència passa per l?empatia. Per l’empatia i la gratitud.
Gratitude és el títol d’un dels últims assaigs d’Oliver Sacks, en el qual escrivia les paraules següents: “It és el fat d’un ésser humà a un únic individual, a la seva pròpia path, a l’ahir a la seva vida (a) el meu predominant feu-ho. I have given molt i I have given something in return.
Veient aquests dies el documental Oliver Sacks: His own life ens retrobem amb una personalitat complexa, contradictòria, vital, apassionada i tremendament empàtica. Neuròleg i escriptor, Sacks no va voler ser un teòric, sinó que va preferir estar a prop dels seus pacients, molts en situacions extremes i desesperades, preguntar-los “com estaven”, escoltar les seves respostes i escriure les seves històries. No va ser fins després que diversos dels seus llibres van assolir un nombre considerable de lectors que l’establishment mèdic va començar a prendre seriosament les seves investigacions, que van contribuir a una millor entesa del funcionament del cervell i la diversitat de l’experiència humana.
El pensament creatiu (no només el dels i les artistes – à propos, que cal recuperar ara també Joseph Beuys!-) s’articula en aquestes mateixes premisses, segueix processos individuals, idiosincràtics, es posa “al lloc de l’altre”, és transversal, permet veure les coses des de perspectives renovades… Aquest és el tipus de pensament el nostre entorn.
Si alguna cosa ens està ensenyant aquest 2020 és que urgeix revisar el contracte social-natural i no sols això, també hauríem d’aprendre de la capacitat d’adaptació i evolució d’alguns animals i assimilar uns models d’intel·ligència més complexos. Ho hem vist en la naturalesa i ho veiem en la societat. Els dinosaures, que van dominar la terra durant milions d’anys, es van extingir, però de la seva evolució han arribat fins als nostres dies els ocells, més petits, amb menys necessitat d’aliment i més capacitat per a adaptar-se a l’entorn.
Un altre exemple fascinant és el polp, un animal que realitza una autoedició genètica que li permet adaptar-se als canvis. Les seves neurones estan repartides per tot el cos, de manera que podríem parlar de nou cervells, un central al cap i vuit perifèrics, repartits entre els diferents tentacles.
Les grans estructures monotemàtiques tenen els dies comptats. En una entrevista recent en A*DESK, Frédéric Migayrou, conservador cap d’arquitectura i disseny del Mnam-CCI Centre Pompidou de Paris, reflexionava sobre l’evolució del sector dels museus després de la pandèmia i proposava fer el museu més permeable a la participació i a la circulació de la informació, utilitzar la tecnologia perquè el museu es converteixi en un mitjà de comunicació.
No sé si les grans institucions són conscients d’aquest grau zero en el qual estem ara mateix. Ho acaba de dir Judith Butler en una xerrada virtual organitzada per Whitechapel: “La pandèmia és una crisi en ella mateixa però també exacerba les crisis pre-existents de capital, cures, racial i climàtica”. No sé si la societat ni les institucions tenen la capacitat de repensar-se a aquest nivell. Però potser l’única possibilitat de supervivència és la de re-dimensionar-se per a poder evolucionar, la de perdre centralitat per a poder adaptar-se al nou mitjà. Compartir, estructures i metres quadrats, deixar de pensar en rendibilitat econòmica i més en rendibilitat cultural i social. És hora que els museus deixin de pensar-se com a luxosíssimes botigues Prada per a convertir-se en espais (físics i virtuals) accessibles i utilitzables, llocs de trobada i d’ús. Si ara mateix les escoles manquen d’espai suficient per a poder funcionar amb seguretat, per què no aprofitar la generositat en metres quadrats dels espais museístics? És el moment què cultura i educació siguin vasos comunicants. És el moment de les petites estructures, de l’autogestió, dels gestos mínims d’incidència màxima, de les xarxes de neurones, dels rizomes. Tornem a Deleuze i Guattari: “En el rizoma està en joc una relació amb la sexualitat, amb l’animal, amb el vegetal, amb el món, amb el llibre, amb tot el natural i l’artificial, enfront de la relació arborescent”.
Joan Jonas. Moving Off the Land II, 2019. Ocean Space, Iglesia de San Lorenzo, Venecia. Performance amb Ikue Mori i Francesco Migliaccio. Encàrrec de TBA21-Academy Foto: Moira Ricci. © Joan Jonas
[Article publicat a Bonart, 2020]
Paisatges mediàtics i eleccions presidencials
El nostre horitzó està definit pels paisatges mediàtics. Als paisatges naturals (landscapes) li van seguir els paisatges urbans (urbanscapes) i des de fa dècades són els paisatges mediàtics (mediascapes) els que defineixen i determinen el nostre present. Muntadas és un dels artistes que en les seves obres ha analitzat exhaustivament el paisatge dels media. Ja en un treball de 1978, Two landscapes, feia referència al real landscape o paisatge real i al media landscape o “paisatge dels media”, això és, a la seva influència en la creació (o mediatització) de la consciència contemporània.
Aquest impacte del mediàtic aconsegueix una de les seves màximes expressions en la política nord-americana i Antoni Muntadas (resident a Nova York des de la dècada dels 70), juntament amb Marshall Reese, porten anys centrant la seva recerca sobre els paisatges mediàtics, en els períodes de campanya electoral als Estats Units. Des de 1984, han creat una antologia d’anuncis televisius de campanyes electorals per a la presidència dels Estats Units, que s’inicia amb la campanya Eisenhower-Stevenson de 1952 i que van actualitzant cada quatre anys i acompanyen de presentacions i xerrades. Estem al 2020, en plena campanya presidencial Trump-Biden i Muntadas i Reese presenten ara el més recent lliurament del seu treball, un vídeo de 97 minuts que recopila i analitza críticament, mitjançant una edició que contrasta, superposa o presenta en paral·lel diferents campanyes, que evidencien, diferents situacions, valors, prioritats, necessitats o tendències.
“En el 68, els artistes feien performances polítiques, ara la política és una performance”, escrivia fa uns mesos en el seu compte de twitter, l’assagista i curador Iván de la Nuez i, certament, Polítical Advertisement X: 1952-2020 evidència aquesta comparació entre els 60 i el moment actual, la lluita política, les protestes i la mobilització social dels 60 i la inacció de l’esquerra, probablement paralitzada davant la lògica de reality show en què Trump ha convertit la seva estada a la Casa Blanca.
Però no només Trump, aquest gust de la política per la performance té a veure amb la necessitat d’explicar una història, el famós storytelling, pensat en termes mercantils. Com analitzava l’assagista polític, Christian Salmon en una entrevista al diari argentí La Nación, els polítics són actors d’un teatre de performances, al marge de la ideologia que manifestin, construeixen relats desenvolupats estrictament per al consum popular. L’espai del polític es polvoritza i es liqua. Els seus espais representatius, com el Parlament, les seus dels governs o les institucions públiques, es llisquen en Internet de manera que les xarxes socials transformen al polític en estrella mediàtica.
En La ceremonia caníbal, Salmon explica: “Vivim en una democràcia fetillada que ha substituït l’acció pel relat, la deliberació per la distracció, l’art de governar per l’art de la posada en escena. La política ha passat del debat, de la discussió i del dissensus, a l’interactiu, el performatiu i l’espectral (…) L’etiqueta reprodueix la seva història i el seu relat. Relat i comunicació es condensen. I formen un producte. Les arts antigues del relat i les lleis de la retòrica es combinen amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació, així com amb les possibilitats d’acció directa sobre els cervells que ofereixen les neurociències”.
Així ho sintentitza també el tàndem Muntadas-Reese, “La democràcia està amenaçada avui dia en múltiples nivells, des de donacions de diners foscos que pressionen per interessos que afavoreixen als rics i a les corporacions; des de tecnologies de persuasió, Facebook, Twitter, Google i Youtube que han superat i remodelat el panorama dels mitjans; perill encara més mortal en 2020 que és el Coronavirus”.
Detectar, analitzar i conèixer aquests mecanismes és l’antídot que permet una resistència a la manipulació i una capacitat de reacció. Això és precisament el que fan Muntadas-Reese des dels 80, amb les projeccions rituals d’aquest work-in-progress Political podrà veure’s online el dia 3 de Novembre, en una sessió presentada per Albert Alcoz i amb un col·loqui posterior a càrrec de Marcelo Exposito.
