Textos

" Reflexions i anàlisi sobre art contemporani i cultura."

Reset, juntament amb Maria Muñoz. Portfolio especial d’A*DESK per a Bonart (desembre 2021 – febrer 2022)

Si alguna cosa té la comunitat artística és la seva capacitat d’assimilar el moment, l’esperit crític i la disposició per visibilitzar les dificultats des d’un espai de llibertat, o almenys això pensem. L’ortodòxia econòmica –completament integrada en el nostre pensament i responsable del desordre en què ens trobem– ens ha portat, de manera subtil i enganyosa, a internalitzar un conjunt de valors i formes de veure el món que ens impedeix RE-imaginar canvis radicals.

Estem en un moment de prefixos. Els conceptes existeixen però són els matisos els que n’actualitzen els signifi cats. Aquest prefi x REque s’ha anat repetint fins a l’esgotament aquests darrers mesos és el que explorem en aquest monogràfic. El REestà tan present que fins i tot es parla de la “generació RE”. No és ja ni tan sols biològica. No engloba persones nascudes en una franja temporal amb pautes de pensament o de comportament comunes, sinó que RE-uneix una “generació mental”, que comparteix una actitud solidària, inclusiva, resilient, flexible, dinàmica i adaptable. Unes qualitats raonables per poder navegar en aquests “temps líquids”, com els va definir Zygmunt Bauman, plens d’incertesa i alhora de possibilitats, d’empoderament, però també de fragilitat.

Són també temps de pensar en col·lectivitat. Per això, hem convidat perfi ls multidisciplinaris, transversals i polièdrics per tal de RE-accionar a una amalgama de conceptes proposats. El resultat és un puzle d’aproximacions, formals i mentals. Mar Arza treballa sobre reescriure; Armen Avanessian i Andreas Töpfer especulen i dibuixen la noció de recursivitat; Fito Conesa ens refresca amb noves tecnologies. Eli Cortiñas explora poèticament el refeminitzar; Gisela Chillida troba la reacció en la re-reacció; Frau Diamanda/Hector Acuña i Pol Merchan exploren, des de posicions diferents, les implicacions de regenderitzar-se. El reagrupar de Marcelo Expósito ens duu a un sentit de comunitat; Laura González i Chiquita Room reivindiquen la idea de realitzar-se des d’un punt de vista individual i humà; Martí Manen relaciona passat i present per construir el futur. Marta Marcé rebrota amb la mitologia; la resiliència ve a través de Diana Padrón. Moisés Puente ens aproxima a reinventar la ciutat; Tere Recarens redibuixa, i, fi nalment, Eirik Senje busca la reactivació a partir de l’anhel.

La pandèmia ha evidenciat que, per abordar l’emergència climàtica, les creixents distopies socials i qualsevol crisi emergent, cal RE-setejar el sistema en la seva totalitat. Dit de manera més positiva, seria possible impulsar un canvi en aquesta fragilitat estructural en què estem immersos? Aquest RE-set dependrà de la nostra capacitat d’escoltar el que passa al nostre voltant i de la simbiosi entre totes les fi gures implicades. RESETEGEM!

 

-44.jpg

Documentals d’art

Ja fa temps que els documentals són apreciats no tant per la seva aproximació objectiva a la realitat, sinó per ser formats que poden jugar (en tot el sentit de la paraula) amb la veracitat i al mateix temps acostar-se als making off o evidenciar els mecanismes dels sistemes.

El gènere documental (encara que potser seria més precís, parlar de format més que de gènere) pot convertir-se en una aproximació extraordinària al treball dels artistes. Ja sigui mitjançant entrevistes, registres dels processos de creació, mostrant la història que hi ha darrera dels treballs o bé utilitzant altres mirades més especulatives, els documentals es converteixen en mediadors excepcionals que contribueixen a dissoldre el maleït «gap» que continua existint entre societat i art contemporani.

A finals del 2020 es va celebrar la quarta edició del dart Festival Barcelona, «el primer festival de cinema documental dedicat a l’art contemporani el principal objectiu del qual és entrellaçar la cultura i el coneixement amb el gran públic». En aquesta edició en ple context pandèmic, dart ha sabut trobar el millor aliat per fer possible l’edició d’enguany del festival: Filmin, la plataforma de distribució digital de continguts audiovisuals que més cura té d’oferir un catàleg seleccionat amb bon criteri per fugir dels mainstream i dur a terme un veritable treball curatorial en la selecció i presentació dels seus continguts.

De l’edició d’enguany ens agradaria que no passés desapercebuda una joia (literal): The Proposal (2018) de l’artista nord-americana Jill Magid, un treball complex i ambigu, perquè és un documental, però també un projecte artístic en ell mateix. La història parteix de la fascinació de Jill Magid per l’arquitecte/artista mexicà Luis Barragán i el descobriment, en anar a la seva Casa Museu a Mèxic, que només és accessible l’arxiu personal de l’arquitecte, atès que l’arxiu professional va ser adquirit per uns col·leccionistes suïssos, que el conserven en un bunker i amb un accés extremadament restringit. Fent una recerca més en profunditat, la Jill va saber que l’arxiu Barragán va ser ofert com a regal de compromís per Rolf Fehlbaum, director de Vitra Museum a la seva futura dona Federica Zanco. Amb un fil narratiu a partir de la correspondència epistolar amb Federica, la Jill va traçant un recorregut encaminat a fer-li una proposta: donar-li un anell amb un diamant fet amb una part de les cendres de l’arquitecte Barragán (amb el beneplàcit de la família Barragán) a canvi de retornar l’arxiu a Mèxic i fer-lo accessible.

D’aquesta manera, temes com el llegat dels artistes, el control, la propietat dels drets d’autor o l’accés al coneixement queden plantejats a través d’aquesta fascinant història, explicada gairebé com una novel·la que utilitza recursos cinematogràfics i epistolars.

-45.jpg

 

[Article publicat a Bonart, 2021]

Empatía ADN Blog

…I la natura va recuperar terreny: peixos als canals de Venècia, cérvols al mig de la carretera, coiots als carrers de San Francisco, plantes silvestres obrint-se pas a l’asfalt, aire més pur i menys contaminació acústica a les ciutats… I també es va intentar no deixar ningú enrere. Però va ser només un parèntesi, un recordatori sense prou calat per revisar de debò el contracte social-natural, per aprendre de la capacitat d’adaptació dels animals i adoptar models d’intel·ligència més complexos, per assimilar d’una vegada que el creixement per no es pot ser la finalitat.

No és moment de megaprojectes. A l’escala hi ha la clau, canviar allò que podem tocar, optar per gestos mínims d’incidència màxima, aplicar la noció d’arm’s lenght, la igualtat de condicions. La intel·ligència passa per l?empatia. Per l’empatia i la gratitud.

Gratitude és el títol d’un dels últims assaigs d’Oliver Sacks, en el qual escrivia les paraules següents: «It és el fat d’un ésser humà a un únic individual, a la seva pròpia path, a l’ahir a la seva vida (a) el meu predominant feu-ho. I have given molt i I have given something in return.

Veient aquests dies el documental Oliver Sacks: His own life ens retrobem amb una personalitat complexa, contradictòria, vital, apassionada i tremendament empàtica. Neuròleg i escriptor, Sacks no va voler ser un teòric, sinó que va preferir estar a prop dels seus pacients, molts en situacions extremes i desesperades, preguntar-los «com estaven», escoltar les seves respostes i escriure les seves històries. No va ser fins després que diversos dels seus llibres van assolir un nombre considerable de lectors que l’establishment mèdic va començar a prendre seriosament les seves investigacions, que van contribuir a una millor entesa del funcionament del cervell i la diversitat de l’experiència humana.

El pensament creatiu (no només el dels i les artistes – à propos, que cal recuperar ara també Joseph Beuys!-) s’articula en aquestes mateixes premisses, segueix processos individuals, idiosincràtics, es posa «al lloc de l’altre», és transversal, permet veure les coses des de perspectives renovades… Aquest és el tipus de pensament el nostre entorn.