La coincidència en el temps de la 10a Biennal d’Art Leandre Cristòfol al Centre d’Art La Panera de Lleida, Matèria Prima a Fabra i Coats, Centre d’Art Contemporani i les actuals exposicions a ADN Platform, a Sant Cugat dibuixen un “aquí i ara” del panorama de la producció artística a Catalunya, com en el seu dia ho van ser zero (1994), comissariada per José Luis Brea al Centre d’Art Santa Mònica; Vostè és aquí (2000), comissariada per Chus Martínez i Rosa Ferré a La Virreina o La Qüestió del Paradigma. Genealogies de l’emergència a l’art contemporani a Catalunya (2011), comissariada per Manuel Segade a La Panera de Lleida ia la Capella de Barcelona.

Matèria Prima, a càrrec de David Armengol, David G. Torres i Martí Peran, és un retrobament amb alguns dels treballs més destacats dels darrers anys, com la cadira Robinson, la transformació d’una taula d’Albers en una cadira de Rafel G. Bianchi; els “Horizontes” i cartografies de Yamandú Canosa; el mur de Mies van der Rohe en versió inflable de Lúa Coderch o la videoinstal·lació “Il linguaggio del corpo” de Joan Morey, per citar-ne només alguns.

La 10a Biennal d’Art Leandre Cristòfol, comissariada per Cèlia del Diego, Oriol Fontdevila i Javier Hontoria, aposta per la hibridació de disciplines amb la incorporació de les performances del ballarí, coreògraf i pedagog Aimar Pérez Galí i de l’editorial independent de Cru que e. La biennal també planteja el debat sobre la patrimonialització de les pràctiques que qüestionen els límits materials. Un exemple és l’acció d’Anna Dot “S’amaguen darrera els arbres” (2016) que s’incorpora a la biennal a través del relat.

Anna Dot amb el seu interès pel llenguatge i Pep Vidal des de la seva aproximació científica i la seva investigació dels canvis infinitesimals protagonitzen també dues de les exposicions d’ADN Platform, l’espai impulsat pel galerista Miguel Ángel Sánchez que permet a artistes i comissaris definir i desenvolupar projectes i preprojectes amb una llibertat que sovint les premisses institucionals no poden oferir.

Entre l’aposta pels “futuribles” de la Biennal Leandre Cristòfol i ADN Platform i l’inventari dels artistes “de mitja carrera” de Fabra i Coats, es poden detectar unes maneres de fer, interessos o referents compartits, com són, l’èmfasi en els processos i en les pràctiques immaterials, així com el possible trasllat d’aquests; la mirada posada al present polític i social; la transformació de les ciutats i de les relacions personals; el text, el relat i el llenguatge; la transdisciplinarietat i la reflexió sobre la pròpia pràctica artística.

[Article publicat a Bonart, 2018]

Icònic té a veure amb imatge i amb la creació/encarnació/representació del Zeitgeist, de l’esperit d’una època. Un exemple és Just What is it that makes today’s homes so different, so appealing? (1956), el petit collage de Richard Hamilton que incloïa alguns dels elements més representatius de la societat d’aquells anys: la mestressa perfecta de casa, l’home musculós, la model, menjar precuinat, electrodomèstics…

Segur que 2017 podria estar representat per moltes obres icòniques, que encara estan en estudis d’artistes, o que han estat exposades en museus, esdeveniments o en l’esfera pública, però ens centrarem en una, de l’artista argentina Marta Minujín, que ha estat instal·lada a la Friedrichsplatz de la ciutat alemanya de Kassel, es converteix en una reflexió (de vegades més teòrica que artística) sobre el present. Al mig de la plaça, just davant del museu Fridericianum s’ha alçat durant uns mesos The Parthenon of Books, consistent en una estructura metàl·lica de 35 x 70 x 22 metres que reprodueix el Partenó d’Atenes (símbol dels ideals estètics i polítics de la primera mil democràcia) i està folrada de centenars.

La instal·lació a Kassel és la segona versió del Partenó de llibres que, concebuda per l’artista el 1983, per a l’Avinguda 9 de Juliol de Buenos Aires, incloïa llibres prohibits durant la dictadura argentina. En aquest context, la instal·lació es va plantejar com una celebració de la democràcia.

Marta Minujín. The Parthenon of Books, 2017. Friedrichsplatz, Kassel. Documenta 14
Foto: Andreas M. Kaufmann

L’any 2017, la peça adquireix noves lectures. haurien estat objecte de persecució. La ubicació de l’obra tampoc és casual: Friedrichsplatz no només és la localització més prominent de documenta sinó que el 1933, en aquesta mateixa plaça els nazis van cremar més de dos mil llibres en una acció que es va anomenar “Aktion wider donin undeutschen Geist” Fridericianum que era usat com a biblioteca, també va cremar a conseqüència d’un bombardeig dels aliats.

Marta Minujín. The Parthenon of Books, 2017. Friedrichsplatz, Kassel. Documenta 14
Foto: Andreas M. Kaufmann

Si l’any 1983, el Partenó de llibres era una peça de celebració, el 2017, època de populismes, integrismes, por i violència, The Parthenon of Books es converteix en una crida d’atenció als extremismes, la repressió i la pèrdua de llibertats del nostre present. Tot això, juntament amb la seva forta presència visual, la converteix en aquests moments en una obra icònica.

[Article publicat a Bonart, 2017]

Projects expanded in time

If this text had a soundtrack, it would begin with Time Is On My Side by The Rolling Stones (‘Tiiiime is on my side, yes it is. Tiiiime is on my side, yes it is’) because time is relative, experienced as subjective, a scarce resource that can be managed, administered, lost or enjoyed. When the temporal aspect in artistic projects expands beyond what would be considered ‘normal’, it becomes a theme in itself. We’ve seen this in the field of the cinema, not only in films whose length verges on what could be considered the limit of the endurable, but particularly in productions that transcend these standard limits (the shooting of Boyhood by Richard Linklater, carried out between 2002 and 2013, tells the story of a boy and his family, played by the same actors over the course of eleven years). We’ve seen the same in the field of the theatre, for instance, with marathon twelve-hour sessions such as that of Mahabharata by Peter Brook and Jean-Claude Carrière. In art, too, especially in the first performances by Ulay/Abramovic as a form of resistance, or barely a year ago, when Anna Dot was filibustering as she tried to draw out the talk that closed her exhibition at La Capella as long as possible in order to sabotage the closing time fixed by the institution.

Resistance is also that of tireless artists who obsessively devote their lives to their work, regardless of the recognition obtained. Musician Joaquín Orellana has spent decades composing and creating his own instruments in his studio in Ciudad de Guatemala and, about to turn eighty-seven, has only now been ‘discovered’ by a global audience after receiving an invitation to compose and present a symphony for documenta 14.

Artistic and vital is the project for an expanded performance by EVA & ADELE, a couple who transgress gender boundaries, impeccably and complementarily dressed and made up, who have been making continuous public appearances at the openings of the most significant artistic events since 1989.

In the development of artistic projects there is often a conflict between the time frame the projects naturally need, and the institutional time marked by the programming that requires that these projects – be they exhibitions, performances, presentations, publications, workshops or seminars – to have specific opening and closing dates that will not overlap with those of the following event organised.

In these days of maximum acceleration and speed, the artists and organisations that make projects possible show a long-term zealous commitment to accommodate the genuine needs of these projects and grant them the time they need to complete their processes.

Changing track (perhaps to a brass band), we shall now move on to case studies.

Jeremy Deller, Speak to the Earth and it Will Tell You (2007-2017) (c) Skulptur Projekte 2017. Foto: Henning Rogge

In 2007, Jeremy Deller began Speak to the Earth and It Will Tell You for the Münster Skulptur Projekte (another unique example, as the lapse of time between each of these sculpture events is ten years). Starting from his interests in working with groups and communities of people who share the same affinities, Deller gave the fifty associations related to community gardens and city allotments a series of leather-bound notebooks so that, over the course of ten years, they could use them as a diary (of their activities, news, actions, setbacks, etc.). Dove trees, that take ten years to blossom, were planted to make this time lapse visible, and in 2017, consulting the notebooks at the following Skulptur Projekte Münster, we have obtained a glimpse of the everyday activity of thirty of these associations. Besides focusing on horticultural issues, the diaries constitute a chronicle of society and an unmediated comment on the changes suffered by the city and its inhabitants and, to a certain extent, by the world at large.

No Agreement Today, No Agreement Tomorrow by Fela Kuti is the title of an intervention in public space in the city of Bergkamen, that began in 2004 and will conclude in 2028. The work consists of a cylindrical sculpture made of steel and acrylic glass made by artist Andreas M. Kaufmann, who won a competition organised by the city council calling for public projects for several roundabouts in the town. Inside the sculpture, four revolving projectors loaded with six slides each project mass-media images — portraits and gestures of prominent political, cultural and society figures. George Bush, Julian Assange, Halle Berry and Leo Messi, among others, tell a story of the present shaped by the media.

Foto: Roman Mensig

No Agreement Today, No Agreement Tomorrow (and the musical and political reference to Fela Kuti is no coincidence) is a media sculpture that welcomes the participation of the citizens of Bergkamen. Since the piece was installed in the roundabout close to the Town Hall, next to a coach station, it has prompted comments, questions and criticism and has been the object of an annual ritual in which one of the slides, and therefore one of the figures, is replaced by another. Aware as the artist is that the work occupies a public space belonging to the community, rather than being a unilateral gesture, the change of slide encourages communication with specific groups (different each year) who are asked to suggest who from among the most outstanding figures of the previous year could ‘leave’ and who could ‘join’ the piece, and to choose the specific image to be projected.

Since 2004, the entrance and exit of public and media figures such as Paris Hilton, Hillary Clinton, Angela Merkel, Pope John Paul II or Steve Jobs have been discussed by a group of teenage students, a Turkish cultural association and a Russian folklore society, among other collectives, who have had full authority to make decisions related to public space in their city. Four projectors with six slides each add up to twenty-four slides, all of which will have been replaced twenty-four years after the installation of the sculpture, in 2028 — the year when No Agreement Today, No Agreement Tomorrow, in the most Beuysian sense of the term ‘social sculpture’ i.e., processual and participatory, will have drawn to its end.

Projectes expandits en el temps

Si aquest text tingués una banda sonora, arrencaria amb Time is on my side de The Rolling Stones (Tiiiime is on my side, yes it is. Tiiiime is on my side, yes it is…) perquè el temps és relatiu, experimentat com a subjectiu i un bé escàs que es pot gestionar, administrar, perdre o gaudir. Quan en els projectes artístics l’aspecte temporal s’expandeix més enllà del que es consideraria “normal”, es converteix en un tema en si mateix. Ho hem vist en cinema, no només en films el metratge dels quals frega el límit del sostenible, sinó especialment en produccions que van més enllà d’aquests límits estàndard (el rodatge de Boyhood de Richard Linklater es va realitzar entre 2002 i 2013 i explica la història d’un nen i la seva família, interpretats pels mateixos actors al llarg d’onze anys). Ho hem vist també en teatre, per exemple, amb sessions maratonianes de 12 hores com la de Mahabharata de Peter Brook i Jean-Claude Carrière. També en art, especialment en les primeres performances d’Ulay/Abramovic com a forma de resistència o, ara fa un any, quan Anna Dot feia un exercici de filibusterisme en intentar allargar al màxim la xerrada de clausura de la seva exposició a la Capella per sabotejar l’hora de tancament que la institució establia.

Resistència és també la de creadors que, incansables, dediquen tota la seva vida al seu treball de manera obsessiva, independentment del reconeixement obtingut. Així, el músic Joaquín Orellana porta dècades component i creant els seus propis instruments en el seu estudi de Ciudad de Guatemala i, a punt de complir 87 anys, acaba de ser “descobert” per un públic global, a partir de la invitació a compondre i presentar una Simfonia per a documenta 14.

Artístic i vital és el projecte de performance expandida d’EVA & ADELE una parella, transgressora de gèneres, sempre impecable i conjuntadament vestides i maquillades, amb contínues aparicions públiques en les inauguracions dels principals esdeveniments artístics des de 1989.

En el desenvolupament de projectes artístics, sovint s’estableix un conflicte entre el cronograma que naturalment necessitaria un determinat projecte i el temps institucional marcat per una programació que requereix que una proposta (ja sigui exposició, performance, presentació, publicació, taller o seminari) tingui unes dates d’inici i finalització clares que no se solapin amb el següent esdeveniment que ocupa l’agenda del centre.

En aquests temps d’acceleració i rapidesa màxims, acomodar un projecte a les seves necessitats reals i atorgar-li el temps necessari per completar els seus processos no deixa de tenir un component reivindicatiu i de compromís a llarg termini per part dels artistes i les institucions o organitzacions que el fan possible.

Jeremy Deller, Speak to the Earth and it Will Tell You (2007-2017) (c) Skulptur Projekte 2017. Foto: Henning Rogge

El 2007, Jeremy Deller va iniciar el projecte Speak to the Earth and it Will Tell you pel Skulptur Projekte de Münster, un altre exemple singular atès que el lapse de temps entre edicions és de deu anys. A partir dels seus interessos en el treball amb grups i comunitats de persones amb determinades afinitats, Deller va distribuir una sèrie de quaderns de pell a les cinquanta associacions relacionades amb jardins i horts comunitaris de la ciutat, perquè, al llarg de deu anys, les utilitzessin com a diari (de les seves activitats, novetats, accions, contratemps…). Per donar visibilitat a aquest lapse temporal, es van plantar Davídies, que triguen deu anys a florir, i el 2017, els visitants de la següent edició del Skulptur Projekte Münster hem pogut acostar-nos al dia a dia de trenta d’aquestes associacions consultant aquests diaris que, no només s’han centrat en temes d’horticultura, sinó que constitueixen una crònica social i un comentari sense mediacions als canvis de la ciutat i els seus habitants i, fins a cert punt, del món.

No agreement today, no agreement tomorrow de Fela Kuti dóna títol a una intervenció a l’espai públic, a la ciutat de Bergkamen, que es va iniciar l’any 2004 i acabarà el 2028. Es tracta d’una escultura de forma cilíndrica feta amb acer i cristall mat acrílic, realitzada per l’artista Andreas M. Kaufmann, després de guanyar un concurs de projectes públics per a diverses rotondes de la ciutat, convocat per l’ajuntament. A l’interior de l’escultura, quatre projectors llencen sis imatges cadascun, amb retrats i gestos de persones dels àmbits polític, cultural i social, extrets dels mitjans de comunicació. George Bush, Julian Assange, Halle Berry o Leo Messi, entre altres, es fan ressò del relat del present escrit pels mitjans de comunicació.

Foto: Roman Mensig

No agreement today, no agreement tomorrow (i la referència musical i política a Fela Kuti no és casual) és una escultura mediàtica oberta a la participació de la ciutadania de Bergkamen. Des que la peça es va instal·lar a la rotonda que hi ha prop de l’Ajuntament i al costat d’una estació d’autobusos, ha estat objecte de preguntes, crítiques, comentaris i d’un ritual que es desenvolupa anualment i que consisteix en el canvi d’una de les diapositives amb la substitució d’un dels personatges. Aquest procés no és realitzat per l’artista de manera unilateral sinó que, conscient d’ocupar un espai públic que pertany a tots, es transforma en un moment de comunicació a partir d’un treball amb un col·lectiu específic de la ciutat (que va canviant cada any) en el qual es fan propostes sobre quin personatge ha d’anar-se’n i quin, representatiu de l’any anterior, ha d’“entrar”, triant també la imatge concreta amb la qual es realitzarà la diapositiva i es projectarà a la rotonda.

Des de 2004, l’entrada i sortida de personatges de l’actualitat pública i mediàtica com Paris Hilton, Hillary Clinton, Angela Merkel, Joan Pau II o Steve Jobs han estat debatudes amb un grup d’estudiants adolescents, una associació cultural turca o un grup de folklore rus, entre d’altres, que han tingut plena potestat per decidir en relació a l’espai públic de la seva ciutat. Quatre projectors a sis diapositives cadascun són 24 diapositives, que s’hauran renovat totalment 24 anys després de la seva instal·lació, és a dir, l’any 2028, quan el projecte No agreement today, no agreement tomorrow, en l’accepció més beuysiana d’“escultura social”, això és, processual i participativa, haurà arribat a la seva fi.

Projectes expandits en el temps

Si aquest text tingués una banda sonora, arrencaria amb Time is on my side de The Rolling Stones (Tiiiime is on my side, yes it is. Tiiiime is on my side, yes it is…) perque el temps és relatiu, experimentat com a subjectiu i un bé escàs que es pot gestionar, administrar, perdre o gaudir. Quan en els projectes artístics l’aspecte temporal s’expandeix més enllà del que es consideraria “normal”, es converteix en un tema en si mateix. Ho hem vist en cinema, no només en films el metratge dels quals frega el límit del sostenible, sinó especialment en produccions que van més enllà d’aquests límits estàndard (el rodatge de Boyhood de Richard Linklater es va realitzar entre 2002 i 2013 i explica la història d’un nen i la seva família, interpretats pels mateixos actors al llarg d’onze anys). Ho hem vist també en teatre, per exemple, amb sessions maratonianas de 12 hores com la de Mahabharata de Peter Brook i Jean-Claude Carrière. També en art, especialment en les primeres performances de Ulay/*Abramovic com a forma de resistència o, ara fa un any, quan Anna Dot feia un exercici de filibusterisme en intentar allargar al màxim la xerrada de clausura de la seva exposició a la Capella per sabotejar l’hora de tancament que la institució establia.

Resistència és també la de creadors que, incansables, dediquen tota la seva vida al seu treball de manera obsessiva, independentment del reconeixement obtingut. Així, el músic Joaquín Orellana porta dècades component i creant els seus propis instruments en el seu estudi de Ciudad de Guatemala i, a punt de complir 87 anys, acaba de ser “descobert” per un públic global, a partir de la invitació a compondre i presentar una Simfonia per a documenta 14.

Artístic i vital és el projecte de performance expandida d’EVA & ADELE una parella, transgressora de gèneres, sempre impecablement i conjuntadament vestides i maquillades, amb contínues aparicions públiques en les inauguracions dels principals esdeveniments artístics des de 1989.

En el desenvolupament de projectes artístics, sovint s’estableix un conflicte entre el cronograma que naturalment necessitaria un determinat projecte i el temps institucional marcat per una programació que requereix que una proposta (ja sigui exposició, performance, presentació, publicació, taller o seminari) tingui unes dates d’inici i finalització clares que no es solapen amb el següent esdeveniment que ocupa l’agenda del centre.

En aquests temps d’acceleració i rapidesa màxims, acomodar un projecte a les seves necessitats reals i atorgar-li el temps necessari per completar els seus processos no deixa de tenir un component reivindicatiu i de compromís a llarg termini per part dels artistes i les institucions u organitzacions que els fan possible.

Canviem de pista en la banda sonora (potser Brass Band) i anem amb els casos d’estudi.

Jeremy Deller, Speak to the Earth and it Will Tell You (2007-2017) (c) Skulptur Projekte 2017. Foto: Henning Rogge

El 2007, Jeremy Deller va iniciar el projecte Speak to the Earth and it Will Tell you pel Skulptur Projekte de Münster, un altre exemple singular atès que el lapse de temps entre edicions és de deu anys. A partir dels seus interessos en el treball amb grups i comunitats de persones amb determinades afinitats, va distribuir una sèrie de quaderns enquadernats en pell a les cinquanta associacions relacionades amb jardins i horts comunitaris de la ciutat, perquè, al llarg de deu anys, les utilitzessin com a diari (de les seves activitats, novetats, accions, contratemps…). Per donar visibilitat a aquest lapse temporal, es van plantar Davidias, que triguen deu anys a florir, i el 2017, els visitants de la següent edició del Skulptur Projekte Münster hem pogut acostar-nos al dia a dia de trenta d’aquestes associacions consultant aquests diaris que, no només s’han centrat en temes d’horticultura, sinó que constitueixen una crònica social i un comentari sense mediacions als canvis de la ciutat i els seus habitants i, fins a cert punt, del món.

Canvi de música i canvi de cas d’estudi.

No agreement today, no agreement tomorrow de Fela Kuti dóna títol a una intervenció a l’espai públic, a la ciutat de Bergkamen, que es va iniciar l’any 2004 i acabarà el 2028. Es tracta d’una escultura de forma cilíndrica feta amb acer i cristall mat acrílic, realitzada per l’artista Andreas M. Kaufmann, després de guanyar un concurs de projectes públics per a diverses rotondes de la ciutat, convocat per l’ajuntament. A l’interior de l’escultura, quatre projectors projecten sis imatges cadascun, amb retrats i gestos de persones dels àmbits polític, cultural i social, extrets dels mitjans de comunicació. George Bush, Julian Assange, Halle Berry o Leo Messi, entre altres, es fan ressó del relat del present escrit pels mitjans de comunicació.

Foto: Roman Mensig

o agreement today, no agreement tomorrow (i la referència musical i política a Fela Kuti no és casual) és una escultura mediàtica oberta a la participació de la ciutadania de Bergkamen. Des que la peça es va instal·lar a la rotonda que hi ha prop de l’Ajuntament i al costat d’una estació d’autobusos, ha estat objecte de preguntes, crítiques, comentaris i d’un ritual que es desenvolupa anualment i que consisteix en el canvi d’una de les diapositives amb la substitució d’un dels personatges. Aquest procés no és realitzat per l’artista de manera unilateral sinó que, conscient d’ocupar un espai públic que pertany a tots, es transforma en un moment de comunicació a partir d’un treball amb un col·lectiu específic de la ciutat (que va canviant cada any) en el qual es fan propostes sobre quin personatge ha d’anar-se i quin, representatiu de l’any anterior, ha de “entrar”, triant també la imatge concreta amb la qual es realitzarà la diapositiva i es projectarà en la rotonda.

Des de 2004, l’entrada i sortida de personatges de l’actualitat pública i mediàtica com Paris Hilton, Hillary Clinton, Angela Merkel, Joan Pau II o Steve Jobs han estat debatudes amb un grup d’estudiants adolescents, una associació cultural turca o un grup de folklore rus, entre altres, que han tingut plena potestat per decidir en relació a l’espai públic de la seva ciutat. Quatre projectors x sis diapositives cadascun són 24 diapositives, que s’hauran renovat totalment 24 anys després de la seva instal·lació, és a dir, l’any 2028, quan el projecte No agreement today, no agreement tomorrow, en l’accepció més beuysiana de “escultura social”, això és, processual i participativa, haurà arribat a la seva fi.

Els llibres sempre han estat relacionats amb el saber i la transmissió de coneixement. La pèrdua i la destrucció de llibres (la desaparició de la Biblioteca d’Alexandria, la crema de llibres pels nazis o com a argument de la novel·la de Ray Bradbury, Farenheit 451, entre d’altres) s’ha identificat amb el final d’una civilització o amb un futur distòpic. Fetitxisme i llibertat sempre han estat a prop dels llibres, des de les instruccions de la resistència francesa, que es transmetien ocultes en llibres o el fetitxisme connaiseur de l’inquietant personatge de Josep Maria Pou a la sèrie Nit i Dia de TV3.

Des que el 1994, el dissenyador gràfic David Carson va profetitzar The End of Print el debat sobre la desaparició dels llibres no ha fet més que reforçar la seva presència, la seva aura i maneres més lliures d’autogestionar-los. Les publicacions tornen a ser un espai de recuperació del control, per als artistes més joves, exactament com va passar als anys 60 i 70, paral·lelament a l’èmfasi posat en les idees, en el procés i en la desmaterialització de l’objecte artístic. Igual que Ed Ruscha, Muntadas, Matta-Clark o Baldessari, per citar-ne només alguns, la publicació és per als artistes d’aquests inicis del segle XXI un mitjà més d’expressió artística que els permet plasmar metodologies de recerca heterodoxes, processos de treball que segueixen una lògica pròpia, aparentment desordenada en un procés de prova-error en el procés de prova-error.

Les publicacions realitzades per artistes i les edicions diverses, que inclouen inserits en llibres o revistes, pòsters, adhesius, vinils i mil formats definits i per definir, adquireixen així categoria d’obra i poden funcionar com a exposicions impreses que es mouen per canals de distribució que no són únicament els institucionals o comercials. Parlem d’autoedició i d’editors independents, d’apassionats dels llibres que creen la seva línia editorial, com el dissenyador Alex Gifreu amb Cru, per a qui més que de llibre d’artista cal parlar de publicacions concebudes com a peça, en el sentit que l’obra no existeix en cap altre format físic que no sigui una publicació. Hi ha llibreries especialitzades com Múltiplos, amb Anna Pahissa, una estructura de distribució i difusió de publicacions d’artista que, com ella mateixa ha definit alguna vegada, “treballa amb un material -publicacions i persones-, que té un gran potencial de generació d’altres coses i que va molt més enllà de l’objecte i de la circulació comercial”.

No és casualitat que ara que les grans corporacions es mengen –literalment- el món proliferin les iniciatives d’autogestió i empoderament, de recuperar el control i de donar valor a la idiosincràsia des del format publicació, tan ampli i versàtil com cadascú vulgui que sigui.

[Article publicat a Bonart 2017]

Necessitem relats. El nostre imaginari col·lectiu funciona a partir de narracions que, ja des dels contes que ens expliquen de nens, abans de ficar-nos al llit, ens ajuden a distingir les nostres emocions ia superar les nostres pors. Els relats ens acompanyen durant tota la vida. La política també crea relats, com a eina de comunicació política que permet construir una novel·la del poder, en què hi ha herois i dolents, el bé i el mal, la llum i el costat fosc, mites ancestrals, que no deixem de revisitar constantment, des de la mitologia grega, fins a Star Wars o El Senyor dels Anells.
La producció de sentit passa moltes vegades per construir una narració. I un relat també és l?aspecte diferencial d?un projecte. Un restaurant és un restaurant, però si hi afegim una història, es converteix en alguna cosa més. Ferran Adrià n’és un bon exemple, amb la història d’experimentació i experiència única. O els germans Iglesias i Messi amb el restaurant Bellavista del Jardí del Nord. Estem en un restaurant que alhora és un poble amb el bar, el casino, la barberia, el quiosc i la font.
Un museu i una col·lecció també necessiten un relat que defineixi la ruta. El Museu Nacional d’Art de Catalunya explica l’expressió artística catalana, des de la pintura mural romànica fins al modernisme i el MACBA s’explica des del present, com l’espai d’assaig d’una microutopia sobre qüestions que tenen a veure amb vincles emocionals i intel·lectuals de les persones. Tota col·lecció privada s’articula també a partir d’una història biogràfica, és un viatge i un recorregut, que evidencia les experiències, les vivències, les trobades i també els errors, els dubtes i els descobriments.
Hi ha artistes que han entès molt bé la necessitat de comptar. Francis Alÿs va tenir clar que els seus treballs, sovint accions o recorreguts, havien de funcionar també com una petita història que podia ser fàcilment explicada i recordada: l’artista que empeny un bloc de gel fins que es fon; l’artista que aconsegueix reunir 500 voluntaris que es congreguen en una duna a Lima ia base de treballar tot un dia amb les pales, aconsegueixen moure uns centímetres la duna.
Més relats, aquesta vegada molt tendres. A Mataró aquests dies té lloc un projecte pilot El relat d’una exposició a Can Palauet, comissariada per les nenes i nens de 5è de Primària de les escoles Angeleta Ferrer i Montserrat Solà de Mataró. Les i els comissaris, de 10 anys, han decidit el que volien comptar amb l’exposició, han escollit les obres i han escrit les cartes de petició de préstec als artistes, han decidit com disposar-les a l’espai, han redactat les cartelles, els fulls de sala i han definit les activitats educatives. En definitiva, ells han escrit el relat de l’exposició i, amb això, els seus mecanismes i, així, a cultivar una mirada més crítica per analitzar-los en el futur.

[Article publicat a Bonart, 2017]

REVISIONS CONTEMPORÀNIES

Aquest any Loop compleix quinze anys i ens fa un regal, sota la batuta de dos clàssics del gènere, Eugeni Bonet i Antoni Mercader (atenció spoiler: la setmana vinent els entrevistem a A*DESK), buceja en la història dels pioners del vídeo i porta a la llum documents i treballs imprescindibles per recuperar, digitalitzar, fer accessible i posar en valor el nostre patrimoni teòric i artístic.

Albert Alcoz ha comissariat per a l’Arts Santa Mònica una exposició que és com un iceberg perquè mostra només una part (una selecció d’obres històriques de tres artistes pioners) i un fons importantíssim de documents i catàlegs (concretament 35 ítems per documentar la irrupció del videoart a Espanya 1974-1990 i la bona notícia és que estan accessibles online) que contribueixen a reconstruir una triple confluència: un moment històric i polític concret + unes actituds artístiques + uns mitjans que fan possible generar nous llenguatges.

Aquest és el cocktail que és important que no caigui en l’oblit perquè el nostre context artístic i cultural tingui uns referents amb els quals poder dialogar per no convertir-se en una escena definida a partir d’uniformades referències mainstream.

(Re)visionats (re)visitats ens recorda que a mitjans dels 70, Espanya vivia una situació política complexa amb una dictadura donant els últims espertenecs però encara ben present (i, això no se sabia llavors però ho sabem ara, deixant-ho tot “lligat i ben lligat” per a les dècades posteriors). En aquest context, una sèrie d’artistes amplien l’estereotip de pertinença a una classe social determinada i incorporen als seus treballs perspectives polítiques i feministes; analitzen críticament les estratègies dels nous mitjans del moment, cinema i televisió; demanden una percepció crítica als espectadors i exploren les noves possibilitats del vídeo com a eina de creació.

Podrien ser més, però no podrien ser uns altres. Albert Alcoz selecciona a tres noms irreemplaçables en aquesta genealogia del vídeo: Eugènia Balcells, Antoni Muntadas i Carles Pujol, que a més tindran taula de debat monogràfica (Muntadas el 5 de maig, Carles Pujol el 24 de maig i Eugènia Balcells, el 26 de maig) que proposarà debats sobre els seus treballs amb la participació d’artistes i cineastes de generacions més joves que treballen a partir de paràmetres semblants.

Going Through Languages (1981), Re-prise (1977) i Boy Meets Girl (1978) són els tres treballs d’Eugènia Balcells, que exploren la imatge de la dona-objecte generada pels mitjans de comunicació i les tipologies i arquetips del cinema comercial. Els treballs primerencs de Muntadas exploren els sentits a través de les noves tecnologies, Accions (1971); canals de comunicació alternatius i desjerarquitzats avant-la-lettre, Cadaqués Canal Local (1974); la percepció personal dels mitjans de comunicació, On Subjectivity (About TV) (1978), Watching the Press/Reading Television (1981) o la necessitat d’invertir maneres de lectura per descobrir estratègies i Media Ecology Ads (1982), o com sanejar la publicitat, mostrant els seus codis i estratègies.

Una de les grans aportacions de l’exposició és la re-visió dels treballs de Carles Pujol, potser perquè fins ara han estat menys revisitats que els dos anteriors. Meninas (1986) explora en termes de forma i significat la complexitat de les Meninas. I en Transformacions (1975), Homenatge a Erik Satie (1976), 3 temps (1979) i 81 x 65 (1980) juga-experimenta-reflexiona a partir de diversos elements com són pintura, dibuix, música, geometria, temps i espai.

Parlem dels 70s-80s-90s, però en realitat sembla que estiguem parlant d’ara mateix: situació política complexa? A Espanya, a Europa i al món. Necessitat d’incorporar discursos que no són els hegemònics? Encara és urgent. Necessitat d’analitzar críticament les estratègies de les tecnologies? No només del cinema i de la televisió, sinó d’Internet, del Big Data, de les grans corporacions, etc. Percepció crítica per part dels espectadors? Needed more than ever per no convertir-nos en una societat de zombies abduïts per les pantalles dels nostres dispositius mòbils.