http://www.culturecongress.eu/en/event/exhibition_10x10

http://www.culturecongress.eu/en/event/10x10_badia_abad

http://obieg.pl/rozmowy/22531

A chain reaction is a sequence of events, each caused by the previous one. It is also the name given to a chemical reaction in which the product of one event is the reactant in the next, and so on. A chain reaction implies a certain energy input, which generates an expansion of events. A chain reaction can be triggered by small impulses yet eventually generate vast transformations. Similarly, a chain reaction can be used to establish new references or new relations; in short, to contribute to new ways of looking, thinking and acting.

A video programme can also be seen as a chain reaction, one in which the first shot leads us on to the next so that our viewing of it is necessarily influenced by the preceding series of images, as well as by those that follow. Chain Reaction is the title given to this programme of videos, which brings together a selection of films from the Cal Cego Contemporary Art Collection. Cal Cego is a collection based, not on media or formats, but on artists and discourses. The Cal Cego Collection contains videos, projections, video-installations, photographs, installations, drawings, paintings and works in other formats more difficult to classify. Cal Cego is not based on fixed, immovable, pre-established cartographies of artists; its aim is, rather, to work as a compass, guiding the production of meaning. It is from this standpoint that a contemporary art collection can also be seen as a chain reaction in which genealogies of artists, works and discourses are generated, genealogies that cannot be read without taking into account the relations, associations, counter-positions, overlaps, revisions and even conflicts that they generate with each other.

The Chain Reaction video programme begins literally with a chain reaction, one created by the Swiss artists Fischli & Weiss through everyday objects. It continues with Ignacio Uriarte’s unusual choreography performed by files on shelves, followed by a definition of the self in relation to others in a video by David Shrigley and the performance of an animal obeying orders in Douglas Gordon’s film. Still on this animal theme, we come up against a pack of dogs face-to-face as Francis Alÿs uses his video camera to take us into the field of art. Christian Jankowski explores similar terrain as he converts spectators into sheep. Next, the art system is presented with acute vision and humour by Jesper Dalgaard and, finally, Bestué/Vives deliver yet another chain reaction, in this case one full of artistic references, without leaving the everyday, domestic sphere.

Una reacció en cadena és una seqüència d’esdeveniments, provocats cadascun d’ells per l’anterior. També és una reacció química que dona origen a productes que per si mateixos ocasionen una altra reacció igual a la primera i així successivament. Una reacció en cadena implica un cert impuls d’energia que genera una amplificació dels esdeveniments. Una reacció en cadena pot partir de petits impulsos i pot arribar a generar grans transformacions. Al mateix temps, una reacció en cadena pot ser utilitzada per a crear noves referències o noves relacions, en definitiva, contribuir a maneres diferents de mirar, pensar i actuar.

Un programa de vídeo també pot ser vist com una reacció en cadena, en la qual un vídeo ens condueix al següent, de manera que el seu visionat no pot deixar d’estar influït per la sèrie d’imatges que li precedeixen i també per les quals li succeeixen. Reacció en cadena és el títol d’aquest programa de vídeos que agrupa una selecció de vídeos de la col·lecció d’art contemporani Calç *Cego. Calç *Cego és una col·lecció que no es basa en mitjans o formats, sinó en artistes i discursos. En Calç *Cego trobem vídeos, projeccions, vídeo-instal·lacions, fotografies, instal·lacions, dibuixos, pintura i altres formats difícils de classificar. Calç *Cego no es basa en cartografies d’artistes, fixes, preestablertes i inamovibles, sinó que prefereix assemblar-se a una brúixola que orienta en la producció de sentit. És, des d’aquesta perspectiva que una col·lecció d’art contemporani també pot ser entesa com una reacció en cadena en la qual es creen genealogies d’artistes, de treballs i de discursos la lectura dels quals no pot deixar de costat les relacions, associacions, contraposicions, superposicions, revisions i també conflictes que es generen entre ells.

El programa de projeccions Reacció en cadena s’inicia literalment amb una reacció en cadena, la que ens proposen els suïssos *Fischli & *Weiss, a partir d’objectes quotidians, segueix amb una estranya coreografia a càrrec d’uns arxivadors d’Ignacio *Uriarte, per a continuar amb la definició del jo en relació als altres del vídeo de David *Shrigley i l’actuació d’un animal que segueix unes instruccions en el film de Douglas Gordon. Seguint amb animals, la confrontació d’uns gossos davant un element estrany, una càmera de vídeo de Francis *Alÿs ens endinsa en el camp de l’art; unes relacions que Christian *Jankowski explora convertint als espectadors en ovelles. El sistema de l’art és presentat amb humor i també de manera aguda per *Jesper *Dalgaard i, finalment, *Bestué/Vives es queden en un àmbit domèstic i quotidià per a portar-nos a una altra reacció en cadena, en aquest cas, plena de referents artístics.

[Programa de vídeos a partir d’obres de la Col·lecció Cal Cego, per a Loop Barcelona, 2010]

El 2 d’agost de 1914, Franz Kafka escriu en el seu diari: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda m’he anat a banyar”. Hi ha una gran disparitat entre els fets que Kafka exposa: un de gran impacte històric, la Primera Guerra Mundial, i en l’altre extrem, el de la vida privada d’un desconegut al qual la posteritat ha concedit la identitat de geni. No és casualitat que Enrique Vila-Matas comenci el seu llibre Fills sense fills amb aquesta cita de Kafka. Fills sense fills és un singular repàs a alguns dels episodis de la història d’Espanya en els quals els protagonistes són “nens sense fills”. En altres paraules, o millor encara, en paraules de Vila-Matas, “quan succeeix una notícia de primera plana, els fantasmes errants que protagonitzen els meus relats sobre Espanya, ho veuen com una intromissió en les seves vides i esperen, com va fer Kafka, al fet que arribi la tarda per a donar-se un bany. També posen l’històric i el personal al mateix nivell”.

Però com es crea la memòria col·lectiva si no és a partir de relats individuals? En realitat, no són la memòria col·lectiva, la memòria individual i la memòria històrica facetes distintes d’un mateix prisma? No podem considerar la ciència com el resultat de la vinculació de nombrosos experiments i observacions, o més aviat, la suma d’una multitud de petits assajos i petits relats que permeten confirmar intuïcions inicials? També, a vegades, el punt de partida personal es converteix en el detonant d’un cos teòric de gran transcendència. “Tot això ha de ser considerat com si ho hagués escrit un personatge de novel·la”, escriu Roland Barthes en Roland Barthes parell lui même (Roland Barthes per Roland Barthes), 1975, i, a partir d’aquesta afirmació, el “jo” enamorat apel·la a les seves pròpies experiències i sentiments i elabora un discurs plagat de referències filosòfiques i literàries titulat Fragments d’un discours amoureux (Fragments d’un discurs d’amants), 1977. Poc després, un “jo” afligit que acaba de perdre a la seva mare, cerca en els àlbums familiars una fotografia que capti el veritable esperit de la seva mare, al mateix temps que crea una reflexió commovedora i alhora severa sobre la fotografia com a mitjà de representació, La chambre claire. Noti sud la photographie (La càmera clara. Nota sobre la fotografia), 1980.

La voluntad de narrar, de compartir testimonios personales y hechos del mundo, su cohabitación y oposición a diferentes niveles, constituye el eje articulador de Historias Mínimas, un programa de vídeos que comparten la necesidad de contar, entendida como una forma de revelación, de la existencia y la creación del relato, como una actividad continua, participativa y permeable. Para definir colectivamente los nueve recorridos imaginarios que componen Historias Mínimas, podemos apropiarnos de las palabras de Vila-Matas al referirse a sus relatos: “Creo que de la combinación ha surgido una realidad rigurosa (esa gran verdad que cuentan las mentiras), diferente de la realidad oficial y posiblemente única. Al fin y al cabo, ¿qué somos nosotros, qué somos cada uno de nosotros sino una combinación diferente y única de experiencias, lecturas, imaginaciones”. Como afirma el historiador Marc Ferro, “película, imagen o no de la realidad, documento o ficción, intriga auténtica o mera invención, es historia. ¿El postulado? Que aquello que no ha sucedido, las creencias, las intenciones, el imaginario del hombre, tiene tanto valor de Historia como la Historia real”.

El títol Històries Mínimes al·ludeix a la pel·lícula homònima de Carlos Sorin (2002) i comparteix amb ella la voluntat de centrar-se en els fets narrats, malgrat el seu efecte, des d’una escala humana. Si en la pel·lícula Històries Mínimes es compara la magnitud de les petites històries individuals amb l’immens paisatge de la Patagònia, en el programa de vídeo Històries Mínimes els referents individuals contrasten amb el relat com a teló de fons, de tal manera que les narracions individuals es comparen, contrasten, estableixen relacions iròniques o simplement se succeeixen en paral·lel amb algunes de les referències històriques d’Espanya: de Felip II a Inditex, del “No a la guerra” a Julio Iglesias, a la Rendició de Breda de Velázquez, a Faemino i Cansat…

En Cada dia pas per aquí (2004), Raúl Arroyo ens acosta a un passeig quotidià, urbà, narrat en primera persona i utilitzant xapes, cartells i altres elements de senyalització com a elements visuals. Però en aquest caminar subjectiu es creuen altres elements (frases com “l’odi genera odi” o “vota, idiota” plasmades en grafitis) que ens situen en altres esferes polítiques i socials.

Luis Cerveró també treballa a partir de referències imaginàries individuals i col·lectives per a fabricar la seva pròpia realitat. Death / Rock & Roll (2005), una de les obres de la trilogia Love, Death and Rock & Roll, crea el seu propi mapa sentimental a partir de fragments de música i imatges emblemàtiques de la cultura pop (des de Bob Dylan fins a models fotografiades per Richardson) que, retallades i recombinades, semblen cobrar vida.

La veu en off ens acosta a les vivències de Daniel Cuberta en L’home invisible (2004), metàfora de l’individu que veu però no pot ser vist, testimoni tan insòlit com impotent dels fets, la història i la cultura de la seva pròpia biografia.

Comptant amb els dits d’una mà (1996), de Josu Rekalde, es basa en la potencialitat d’un relat en constant construcció, emfatitza el poder de la paraula per sobre del de la imatge i mostra diversos fets relacionats amb la història més recent d’Espanya, utilitzant la distància fixa i les pròpies mans de l’artista per a narrar, sense mostrar imatges concretes.

Patricia Esquivias també es refereix explícitament a la història d’Espanya i ho fa des d’una narrativa molt personal que relata fets i personatges distants en el temps de forma absolutament subjectiva, entre els quals l’artista estableix una sèrie de connexions més que evidents. Si en Folklore (2006), Esquivias teixeix un fil que uneix a Franco amb Jesús Gil, i el vincula amb les festes de la cultura rave a València (amb totes les conseqüències que això comporta), en Folklore II (2008), l’artista traça les similituds entre el rei Felip II (1527-1598) i el cantant Julio Iglesias, com a representants d’imperis globals distants en el temps, però sorprenentment paral·lels.

Determinació de personatge (2000), d’Antonio Ortega, també fa referència directa a un fet històric, al quadre de Velázquez La rendició de Breda, però el fa des d’una perspectiva inèdita per a centrar l’atenció en altres aspectes. Antonio Ortega pren un monòleg dels còmics Faemino i Cansat per a explorar les teories del determinisme biològic que relacionen determinades característiques físiques amb una personalitat concreta. En aquest cas, el crític d’art David G. Torres i l’artista Óscar Abril Ascaso representen els papers de Faemino i Cansat, que no són més que una versió contemporània dels tradicionals pallassos Carablanca i Auguste. El monòleg que ofereixen al·ludeix a la creació, a la seva dependència del poder, i inclou altres referències a la cultura espanyola.

Social Sculptures (2005) comparteix amb Determinació de personatge una forma inusual d’abordar la realitat. En Social Sculptures, Manuel Saiz pren com a punt de partida la famosa frase de Joseph Beuys “tothom pot ser artista” per a la seva reformulació multidireccional. Tres actors repeteixen i donen diferents versions d’aquesta declaració de principis en diferents situacions i amb diferents intencions. Així, el “tothom pot ser artista” amb el qual Beuys al·ludia a la necessitat que totes les persones poguessin desenvolupar la seva pròpia creativitat es converteix en “m’agradaria ser artista” o “no tothom pot ser artista”.

No tothom pot ser artista, però sí que pot participar activament en un projecte artístic. En Vaga secreta. Inditex (2006), l’artista Alicia Framis explora les relacions interpersonals en l’entorn laboral. Ho fa amb la col·laboració de les empreses i institucions on grava els seus vídeos. En aquest cas, utilitza Inditex, l’imperi gallec de la moda. Alicia Framis proposa la realització d’una acció mínima (detenir tota activitat durant diversos minuts) que hipotèticament pot tenir un impacte enorme (reducció dels índexs de producció de les empreses). Alicia Framis ens recorda així el gran impacte que poden tenir les petites accions personals.

El cercle de relats es completa i amplia amb Totes les històries (2001) de Dora García, un vídeo que documenta l’actuació d’una narradora disposada a recitar “totes les històries del món”. Per a la gravació va seleccionar 40 històries de les 3000 que havia recopilat fins llavors (i que continuen augmentant en Internet en http://www.doragarcia.net/insertos/todaslashistorias/). El vídeo, lluny de ser una obra tancada, ressona amb l’essència d’un projecte inacabat i obert: “Un home, una dona reciten totes les històries del món. Quan hagin acabat, totes les històries, tots els homes i totes les dones, tots els temps i tots els llocs hauran passat pels seus llavis”.

[Històries mínimes és un programa de vídeo mostrat en diverses seus de l’Instituto Cervantes, 2009]

El 2 de agosto del año 1914, Franz Kafka escribe en su diario “Alemania ha declarado la guerra a Rusia. Por la tarde, fui a nadar”. Hay una gran desproporción entre los dos hechos que Kafka contrapone: uno de gran impacto histórico, la primera Guerra Mundial, y otro nimio, de la vida privada de un desconocido a quien la posteridad otorgaría la identidad del genio. No es casualidad que Enrique Vila-Matas inicie su libro Hijos sin hijos con esta cita de Kafka. Hijos sin hijos es un singular repaso por algunos episodios de la historia de España en la que sus protagonistas son “hijos sin hijos”. En otras palabras, o mejor dicho, en palabras de Vila-Matas, “cuando se produce una noticia de primera plana, los fantasmas ambulantes que protagonizan mis episodios nacionales la ven como una injerencia en sus vidas y se dedican a esperar -como ya hiciera Kafka- a que llegue la tarde, y entonces se van a nadar. Ellos también sitúan al mismo nivel el plano histórico y el personal”.

Pero ¿cómo se construye la memoria colectiva sino es a partir de las historias particulares? ¿No son acaso memoria colectiva, memoria individual y memoria histórica diferentes caras de un mismo prisma? ¿No se puede considerar a la ciencia como el resultado de la concatenación de numerosos experimentos y observaciones, de la suma, en definitiva, de multitud de pequeños ensayos, de pequeñas historias que permiten confirmar intuiciones iniciales? En ocasiones también, el punto de partida personal se convierte en el detonante de un corpus teórico de gran trascendencia. “Todo esto debe ser considerado como si fuera dicho por un personaje de novela”, escribe Roland Barthes en Roland Barthes par lui même, 1975 (Roland Barthes por Roland Barthes) y a partir de dicha aseveración, el “yo” enamorado apela a sus propias experiencias y sentimientos y elabora un discurso plagado de referentes filosóficos y literarios que titula Fragments d’un discours amoureux, 1977 (Fragmentos de un discurso amoroso. Poco tiempo después, un “yo” compungido que acababa de perder a su madre, explora en las fotografías familiares para encontrar la fotografía que recoja el verdadero espíritu de su progenitora, al tiempo que elabora una emocionante y rigurosa reflexión sobre la fotografía como medio de representación, La chambre claire. Note sur la photographie, 1980 (La cámara lúcida. Nota sobre la fotografía).

La voluntad de narrar, de compartir los testimonios personales y los hechos del mundo, su convivencia y contraposición a distintos niveles constituye el eje articulador de Historias Mínimas, un programa de vídeos que comparten la necesidad de contar como una forma de revelación de la existencia y de creación de la historia como una actividad contínua, participativa y permeable. Para definir en conjunto los nueve trayectos imaginarios que componen Historias Mínimas, podemos hacer nuestras las palabras de Vila-Matas al referirse a sus propias historias: “Me parece que de esa combinación ha surgido una realidad rigurosa -esa gran verdad que cuentan las mentiras-, distinta de la oficial y posiblemente única. Depués de todo, qué somos, qué es cada uno de nosotros sino una combinatoria, distinta y única, de experiencias, de lecturas, de imaginaciones”. Como afirma el historiador Marc Ferro, “el film, imagen o no de la realidad, documento o ficción, intriga auténtica o mera invención, es historia. ¿El postulado? Que aquello que no ha sucedido, las creencias, las intenciones, lo imaginario del hombre, tiene tanto valor de Historia como la misma Historia”.

El título Historias Mínimas alude a la película del mismo nombre dirigida por Carlos Sorín en el año 2002, y con ella comparte la voluntad de centrarse en hechos contados, al margen de su alcance, desde una escala humana. Si en la película Historias Mínimas se contraponía la magnitud de las pequeñas historias individuales en oposición al inmenso paisaje de la Patagonia, en el programa de vídeo Historias Mínimas los referentes individuales contrastan con la historia como telón de fondo de manera que las narraciones individuales se contraponen, contrastan, establecen relaciones irónicas o simplemente transcurren en paralelo a algunas referencias a la historia de España: de Felipe II a Inditex, del NO a la Guerra a Julio Iglesias, de Las Lanzas de Velázquez a Faemino y Cansado…

En Cada día paso por aquí (2003), Raul Arroyo nos acerca a un recorrido urbano y cotidiano, narrado en primera persona y visualizado a partir de placas, carteles y otros signos de señalización. Pero en este paseo subjetivo se cruzan otros elementos (frases como “odio engendra odio” o “vota idiota”, en forma de graffittis y pintadas) que nos sitúan en otras esferas políticas y sociales.

Luis Cerveró también parte del individuo y las referencias al imaginario colectivo para elaborar su propia realidad. Love /Rock & Roll (2005), una de las obras que configuran la trilogía Love, Death and Rock & Roll, elabora su propio mapa sentimental a partir de fragmentos musicales y de imágenes emblemáticas de la cultura pop (que van de Bob Dylan a modelos fotografiadas por Richardson) que, recortadas y recombinadas, parecen cobrar vida.

La voz en off nos acerca las experiencias de El Hombre Invisible (2004) de Daniel Cuberta, una metáfora del individuo que observa pero que no es visto, que es testigo tan excepcional como impotente de los hechos, de la historia, de la cultura y de su propia biografía.

Contando con los dedos de una mano (1996) de Josu Rekalde se basa en la potencialidad de una historia en permanente construcción. Enfatiza el poder de la palabra por encima de la imagen y parte del plano fijo y de las propias manos del artista para narrar sin mostrar imágenes concretas algunos hechos relacionados con la historia más reciente de España.

Patricia Esquivias también se refiere explícitamente a la historia de España y lo hace desde una narrativa muy personal que relaciona de una manera absolutamente subjetiva hechos y personajes distantes en el tiempo, entre los cuales la artista establece una serie de conexiones más que evidentes. Si en Folklore (2006) Esquivias traza una línea que une a Franco, Jesús Gil y se completa con la cultura rave y sus fiestas en Valencia con todas sus consecuencias, en Folklore II (2007), la artista dibuja las similitudes entre el Rey Felipe II (1527-1598) y el cantante Julio Iglesias, como representates de imperios globales distantes en el tiempo pero con asombrosos paralelismos.

Determinación de personaje (2000) de Antonio Ortega también hace una referencia explícita a un hecho histórico, la creación del cuadro La Rendición de Breda por Velázquez, pero lo hace desde una perspectiva inédita, para centrar la atención en otros aspectos. Antonio Ortega toma un monólogo del dúo de humoristas Faemino y Cansado para explorar las teorías de determinismo biológico que relacionan ciertas características físicas con una personalidad concreta. En este caso, un crítico de arte, David G. Torres, y un artista, Oscar Abril Ascaso, representan los papeles de Faemino y Cansado, que no son más que una versión contemporánea de los tradicionales payasos Cara Blanca y Augusto. El monólogo que representan alude a la creación, a su dependencia del poder e incluye otras referencias a la cultura española.

Social Sculptures (2005) comparte con Determinación de personaje una peculiar manera de acercarse a la realidad. En Social Sculptures, Manuel Saiz toma la célebre frase de Joseph Beuys “Todo el mundo puede ser artista” como punto de partida para su reformulación en múltiples direcciones. Tres actores repiten y versionan esta declaración de principios en diferentes situaciones y con distintas intenciones. De esta manera, el “Todo el mundo puede ser artista” con el que Beuys aludía a la necesidad de que todas las personas pudieran desarrollar su propia creatividad, se convierte en “Ojala pudiera ser artista” o “No todo el mundo puede ser artista”.

No todo el mundo es un artista, pero sí puede tener una parte activa en un proyecto artístico. En Secret Strike. Inditex (2006), la artista Alicia Framis explora las relaciones interpersonales en los ámbitos laborales, para ello cuenta con la colaboración de las empresas e instituciones en las que filma sus vídeos, en este caso, Inditex, el emporio gallego de la moda. Alicia Framis propone la realización de una acción mínima (la congelación, durante unos minutos, de toda actividad) que hipotéticamente puede tener un impacto enorme (la reducción de los índices de producción de las empresas). De esta manera, Alicia Framis nos recuerda el gran impacto que pueden tener las pequeñas acciones personales.

El círculo de historias se completa y se expande con All the Stories (2001), de Dora García, un vídeo que documenta una performance que lleva a cabo un narrador dispuesto a recitar… “todas las historias del mundo”. Para la grabación seleccionó cuarenta de las tres mil que hasta ahora ha recogido y que continúan creciendo en Internet (http://www.doragarcia.net/insertos/ todaslashistorias). El vídeo, lejos de ser una obra cerrada, es la resonancia de un proyecto de esencia inacabada, abierta: “Un hombre, una mujer, recita en voz alta todas las historias del mundo. Cuando haya terminado, todas las historias, todos los hombres y todas las mujeres, todo el tiempo y todos los lugares habrán pasado por sus labios”.

Transgeneracions 2 és la resposta a una invitació: la de treballar a partir de la idea de “generació”. Aquest ha estat el punt de partida per a iniciar un procés de recerca, per a obrir espais per al diàleg, per a l’intercanvi i la reflexió conjunta i croada. S’han incorporat veus, visions i experiències de més d’un centenar d’agents, entre artistes, crítics, comissaris, persones relacionades amb museus i institucions i gestors culturals.

Transgeneracions 2 s’ha proposat la recopilació d’informació i testimoniatges a partir de converses, declaracions, qüestionaris, documents i treballs. Tres artistes, Daniel Jacoby, Efrén Álvarez i Xavier Gavín donaran forma (digital, analògica i audiovisual, respectivament) a tota la informació recopilada, contribuint a la seva interpretació.

Trangeneracions 2 és un projecte comissariat per Montse Badia i Alex Brahim

www.transgeneracions.net

“Six Degrees of Separation” presents a selection of videos from Cal Cego (www.calcego.com), a private collection focused on the present and characterised by the significant presence of photography and video as means of artistic expression. “Six Degrees of Separation”, the core idea behind this program of videos, is a theory based on the idea that any person in the world could be connected to any other person through a chain of acquaintances with a maximum of five intermediate steps. This theory, initially proposed by the Hungarian writer Frigyes Karinthy in 1929, in a short story called Chains,
depends on the idea that there is an exponential increase in the number of acquaintances according to the number of links in the chain, and only a small number of links are necessary for the total number of acquaintances to encompass all of the world’s population.

Program:
Six degrees of separation is the starting point for a program that doesn’t simply set out to find a link (which may just be anecdotal) between the artists and videos that are presented. Instead, it emphasises the set of links shared by the selected videos, which can go from the individual self to the social self, starting from the individual’s need for self-definition and self-knowledge and for relating to his or her surroundings, and goes on to offer the individual’s own vision of the world, often including elements that form part of the collective imaginary.

David Shrigley. Who I am and what I want, 2005. 7’23”
Story of the excesses that have led Pete, the main character, to leave the fiercely competitive world behind and find refuge in the forest, where he lives in exile with the animals.

Pipilotti Rist. I want to see how you see, 2003. 4’48”
Lyriical story of a witch’s coven played over images of a person where each body part symbolically represents an area of the world.

David Bestué / Marc Vives. Acciones en casa. 2005. 33′
Continuation of an earlier work, Acciones en Mataró. tTis time set inside a flat in Barcelona’s Eixample.

José Álvaro Perdices. 47 names. 2004. 12’37”
Exploration of the importance of the way individuality is formed through an intervention in which forty seven children from South Central Los Angeles are asked to shout out their names

Javier Codesal. La Biblia en 25 frases. 3’29”
La Biblia en 25 frases brings together 25 sentences from the Bible in a totally subjective and random way and uses them to structure a new narrative.

Christian Jankowski. Flock. 2002. 12’15”
A group of visitors to an exhibition are transformed into a flock of sheep. This closes the “magic circle” through which Jankowski explores the relationship between artists, institutions and viewers.

Martí Anson. Walt & Travis. Cinema version 2003. 22′
Filmed in the United States, this video remains totally faithful to the codes and form of road movies. There’s a difference, however, because in his film Anson emphasises and recreates all those moments and situations that never appear in road movies.

Six degrees of separation presenta una selecció de vídeos pertanyents a Calç Cego (www.calcego.com), una col·lecció privada centrada en el present i en la qual la fotografia i el vídeo tenen una presència destacada. “Sis graus de separació”, l’eix que articula el programa de vídeos seleccionats, és una teoria basada en la idea que qualsevol persona del món pot estar connectat a qualsevol altra a través d’una cadena de coneguts que no té més de cinc intermediaris. La teoria, inicialment proposada en el relat Chains (1929), de l’escriptor hongarès Frigyes Karinthy, es basa en la idea que el nombre de coneguts creix exponencialment amb el nombre d’enllaços en la cadena, i només un petit nombre d’enllaços són necessaris per a connectar a tota la humanitat.

Programa:
Six degrees of separation és un punt de partida que més que pretendre trobar el nexe d’unió (que a vegades pot ser anecdòtic) entre els artistes i els vídeos que presentem, vol emfatitzar la sèrie d’enllaços que els vídeos seleccionats comparteixen i que van del jo individual al jo social, iniciant-se en l’individu i la seva necessitat de definir-se, de conèixer-se i de relacionar-se amb l’entorn, per a passar a oferir la seva pròpia visió del món, sovint incorporant elements que formen part de l’imaginari col·lectiu.

David Shrigley. Who I am and what I want, 2005. 7’23”.
Història d’una vida d’excessos que han portat a Pete, el seu protagonista, a allunyar-se de la feroç competitivitat i exiliar-se en el bosc, on conviu amb els animals.

Pipilotti Rist. I want to see how you see, 2003. 4’48”.
Conte líric que és reproduït sobre imatges d’una persona on cada part del seu cos representa, simbòlicament, una part del món.

David Bestué / Marc Vives. Accions a casa. 2005. 33′.
Continuació d’un treball anterior, Accions a Mataró, traslladant en aquest cas l’escenari dins dels límits d’un pis de l’Eixample.

José Álvaro Perdices. 47 names. 2004. 12’37”.
Exploració de la configuració de la individualitat a través de quaranta-set nens de South Central Los Angeles als quals se’ls demana que cridin els seus noms.

Javier Codesal. La Bíblia en 25 frases. 3’29”.
Selecció totalment subjectiva i aleatòria de 25 frases de La Bíblia amb les quals es configura una nova narració.

Christian Jankowski. Flock. 2002. 12’15”.
Un grup de visitants a una exposició és transformat en un ramat d’ovelles. D’aquesta manera es tanca el “cercle màgic” amb el qual Jankowski explora les relacions entre l’artista, la institució i l’espectador.

Martí Anson. Walt & Travis. Cinema version 2003. 22′.
Film rodat als Estats Units amb fidelitat als codis i formats de les road movies, encara que posant l’èmfasi i es recreant-se en tots aquells moments o situacions que en una road movie mai apareixen.