Crear coneixement, un tipus de coneixement diferenciat, fer-nos veure les coses d’una manera diferent i obrir-nos a noves perspectives són algunes de les funcions de l’art. L’art pot tenir un paper transformador, pot canviar la nostra experiència perceptiva, la manera de veure uns espais que coneixem o fer que els re-descobrim. Intervenir en un lloc és transformar-lo i transformar també la nostra mirada, la nostra manera de pensar. És possible modificar la realitat a partir de gestos tan petits com precisos.
Gestos mínims d’incidència màxima es proposa descobrir/descobrir-nos uns espais de la ciutat de Vic i, a través de l’art, mostrar-los d’una altra manera, a partir de gestos, d’elements qüotidians, de referències poètiques i també de l’evidència dels mecanismes. Els quatre treballs presentats en aquesta ocasió utilitzen la projecció, un mitjà immaterial, la visibilitat del qual és directament proporcional a la distància. Al mateix temps, és quan les projeccions es troben amb un element real, amb un espai que no és pla, sino tridimensional, que revelen el seu potencial transformador. Les quatre propostes treballen en l’àmbit de la fragilitat, l’ambigüetat, i la complexitat (de la percepció, de la intenció, dels objectes, dels mitjans i de l’individu en relació a l’esfera pública).
En aquest sentit, la projecció de Wilfredo Prieto, feta a partir d’un làser, recrea un fenòmen relacionat amb la naturalesa i el paisatge, la visió de la línia de l’horitzó, en el pati de l’Hospital de la Santa Creu; la mà que s’obre i torna a esdevenir puny, d’Andreas M. Kaufmann, projectada a l’àbsis d’una esglèsia parla tant del poder com de la condició humana. El poder de decisió apareix de nou a les mans projectades per Antoni Muntadas a la sala d’actes d’una empresa de comunicació. Y, finalment, la gesta, el caminar per la corda fluixa, que es projecta al film que no veiem d’Ignasi Aballí, ens mostra els mecanismes de la projecció, del pensament i, finalment, de la nostra relació amb els espais i amb la societat.
Mitjançant gestos mínims i l’ús de materials quotidians, Wilfredo Prieto (Sancti Spíritus, Cuba, 1978) incideix de manera aguda i poètica en aspectes complexos de la realitat contemporània. Amb Un Segundo de horizonte l’artista investiga el gènere paisatgístic des d’una perspectiva pròpia. Una línia láser de 360º (de les que s’utilitzen en el sector de la construcció) dibuixa una línia de llum a les parets de l’espai, tot evocant un paisatge vespertí. Quan l’espectador es mou en l’espai on s’instal·la la peça sempre hi ha un segon en el qual el raig de llum l’enlluerna, tot evocant el segon en el qual el sol neix o es pon. Es tracta, doncs, d’un paisatge simbòlic, un joc poètic que sorgeix del fet de contraposar diverses realitats diferents: la naturalesa austera de l’element de construcció, la situació canviant de l’espectador, la naturalesa física i simbòlica de l’espai en el qual s’instal·la i, finalment, el potencial poètic donat a partir d’un gest mínim i d’un material ben auster. En definitiva, gestos mínims de màxima incidència que obren noves perspectives, modifiquen el sentit de la realitat més qüotidiana i ens permeten imaginar nous escenaris possibles.
La idea dels Videopaintings consisteix en imatges generades per ordinador que mostren imatges que són exemples de comportament humà. El punt de partida dels Videopaintings són imatges que enregistren esdeveniments diaris o gestos aïllats que es mostren en un moviment contínu. Les imatges triades -com la mà que s’obre i es tanca per esdevenir puny- plantegen en l’espectador el dubte de si es tracta d’imatges fixes o en moviment i funcionen de manera que el cervell és incapaç de captar la progressió del moviment, sinó que només pot percebre el canvi que confirma l’acció que ha tingut lloc. En el cas del Videopainting # 3, el puny tancat, que es mostra amb una certa contundència – poder? amenaça? rebel·lió?- es va transformant poc a poc, de manera imperceptible, en una mà oberta que denota apertura i generositat, però que també pot voler dir demanda. Al mateix temps, la pròpia morfologia de la mà, que pot resemblar una arquitectura, amb un dintre i un fora, el joc de formes còncaves i convexes estableix relacions formals amb l’arquitectura en la qual s’instal·la.
El treball d’Ignasi Aballí explora temes com les convencions de l’art, el paper de l’artista i les relacions entre el seu valor cultural i l’econòmic. Film Proyección ens acosta als mecanismes de la projecció. L’artista filma la llun que surt d’un projector de cinema mentre està projectant una pel·lícula. La durada és la del film, és a dir, 90 minuts. La grabació es va fer en 16 mm per tornar al celuloide. La pel·lícula projectada era Man on Wire (2008), un documental sobre Philippe Petit, un funambulista que l’any 1974 va passejar entre les Torres Bessones de Nova York. A l’igual que Petit, la càmara amb la qual filmava Aballí la projecció, també quedava suspesa entre el projector i la pantalla.
D’aquesta manera, Aballí estableix paral·lelismes entre el caminar sobre la corda fluixa del funambulista, el paper de l’artista, el fet de centrar l’atenció en allò que no és obvi ni convencional -no el que es projecta, sinó el projector- i el dur a terme una tasca gairebé impossible -creuar les torres bessones o filmar allò que és intangible, com és la llum en aquest cas-.
En els seus treballs, Antoni Muntadas, explora des de fa molts anys, els temes socials, polítics i de comunicació, la relació entre l’espai públic i el privat dins el marc social. A Portrait, Muntadas analitza el gest com a símbol de poder. El vídeo recull els gestos de les mans per un personatge la identitat del qual es presenta voluntàriament substreta a excepció dels trets de la seva vestimenta que el permeten ubicar en un estatus determinat. Els gestos de les mans que es presenten amb una certa ralentització mostra una contundència i també un cert estranyament, l’aparició d’inesperats matissos, que permet investigar el valor i la finalitat dels estereotips gestuals.
