George Kaplan és un mite, una llegenda, un rebel, un virus, una ficció, o millor dit, diverses ficcions. George Kaplan apareix en la pel·lícula Amb la mort als talons (North by Northwest, 1959) d’Alfred Hitchcock. És el personatge amb el que confonen Cary Grant i a causa del qual és perseguit per una avioneta fumigadora en un camp de blat. En realitat, George Kaplan és un personatge fantasma del qual es creen fins als últims detalls, que incloïen anar movent les seves pertinences d’un hotel a un altre per fer-lo desaparèixer just en el moment en què Cary Grant estava a punt de trobar-lo.

George Kaplan és també el títol i el leitmotiv de l’obra de teatre escrita per Frédéric Sonntag que es representa a la Sala Beckett de Barcelona. Es tracta d’una comèdia política que explora les relacions entre el poder i la ficció. G.K. es compon de tres escenes amb diferents personatges, representades pels mateixos actors (un grup d’activistes, un equip creatiu i un govern a l’ombra), que s’enfronten al mateix repte: crear una ficció que tingui efectes virals en el primer cas; que pugui ser utilitzada com a coartada per altres, en el segon; i que sigui una eina de control, en el tercer cas. Jugant amb teories conspiratòries, en un moment determinat de l’obra, Kaplan no només apareix en el film de Hitchcock sinó també en obres secretes dels dadà, de Warhol o del mateix John Cage.

En els tres actes, George Kaplan és la peça clau que posa en evidència el paper de la ficció en el món contemporani, des dels blockbusters de Hollywood, fins al storytelling (o l’art de narrar) polític, passant pels relats de la publicitat. En realitat, tots ells compleixen la mateixa funció: sumar-nos a un tipus de pensament, identificar-nos amb determinades maneres d’actuar o fer-nos consumir certs productes.

Torna George Kaplan (GREC 1013) from Sala Beckett on Vimeo

Genealogies d’artistes

8 - febrer - 2014

Per a un artista és tan important que la seva feina sigui coneguda, reconeguda i apreciada, com que sigui degudament contextualitzada, que pugui formar part de tota una genealogia, que es pugui traçar una continuïtat en la seva trajectòria, enllaçant-la a artistes anteriors i també a artistes de generacions posteriors. Cinc casos presos de diferents moments i contextos poden servir per evidenciar aquest fet: Cas 1: A Alemanya, els professors de les Escoles d’Art acostumen a ser artistes en actiu que poden acostar els alumnes a la realitat del món de l’art. No només això, sinó que els futurs artistes especifiquen en els seus currículums el nom del tutor amb què han seguit els seus estudis. No és casualitat, ja que es pugui parlar d’una Escola de Düsseldorf, amb professors com els Becher, entre els alumnes dels quals hi ha Andreas Gursky o Thomas Ruff, entre d’altres. Que alhora poden exercir de professors en el mateix àmbit. Cas 2: L’any 2004, Pierre Huyghe signa un article en un número especial de la revista Artforum dedicat al Pop Art, que titula “Garden Party”. Huyghe se centra en The Factory, l’estudi d’Andy Warhol a Nova York, un lloc de trobades i col·laboracions. Huyghe subratlla els aspectes més propers a les “estètiques relacionals” -els llocs de trobada, intercanvi i experiència- categoria en la qual ell mateix era inclòs. D’aquesta manera, la relació Warhol i jo quedava establerta i ni més ni menys que en una revista tan influent internacionalment com Artforum. Cas 3: Gabriel Orozco coneix la importància de parlar amb altres artistes i durant molt de temps va organitzar tertúlies i trobades a casa seva a Mèxic. Quan l’any 2000 el treball de Gabriel Orozco comença a tenir una certa visibilitat i li proposen presentar una exposició extensa del seu treball al Museu Tamayo de Mèxic, Orozco no busca un comissari de renom per treballar-hi, sinó que busca un grup de comissaris acabats de sortir de la universitat. Com sovint li agrada comentar a l’artista Antonio Ortega sobre aquesta anècdota, no deixa de ser una manera eficaç d’assegurar-se l’agraïment i un lloc com a referent per a les generacions posteriors. Cas 4: Jorge Oteiza és el gran referent per als artistes bascos, a favor o en contra, com a pare a qui cal seguir o com a pare que cal matar, la majoria dels artistes que treballen al País Basc han analitzat, debatut i discutit el seu treball i el seu llegat. Cas 5: A Catalunya costa establir genealogies. Parlem de grans noms aïllats com Miró, Dalí o Tàpies. Miró va voler crear el Centre d´Estudis Avançats a la Fundació Miró pensant en generacions més joves. En canvi, una genealogia a partir de Tàpies és difícil de traçar. Amb Muntadas o Aballí trobem un inici d’actitud oberta i dialogant en relació amb els artistes més joves. Tanmateix, rastrejar una genealogia que comenci a la segona meitat del segle XX és un problema encara no resolt. De vegades traçades per la historiografia, altres vegades des de la coetaneïtat o pels mateixos autors per forçar la pertinença a aquesta genealogia desitjada o per discutir amb els seus antecessors més propers, el que evidencien aquestes relacions és la seva importància en la trajectòria dels artistes i en la creació de context.

Tot el que vull per 2014

2 - gener - 2014

Vincle a l’article a A*DESK

Cada dissabte, el programa Tot és comèdia de Ràdio Barcelona/Cadena Ser acaba amb la secció “Vull”, en què un convidat expressa els seus desitjos, és a dir, “tot allò que vol”, i ho fa seguint la pauta d’un poema de José Agustín Goytisolo titulat Vull tot això. Subscrivim tot això per al 2014.

QUIERO TODO ESTO

Quiero ser informado de todo lo que ocurre al más alto nivel

Quiero ver a la gente uno por uno

Quiero que me amnistíen por todo lo que pienso hacer de ahora en adelante

Quiero entrar en los cines sin pagar

Quiero que una persona de fiar escoja mis camisas y nunca se equivoque

Quiero un informe sobre el comportamiento sexual de los sexólogos

Quiero que los cocineros no sean obscenos

Quiero que ordenen llevar camisa azul a todos los que en su día la llevaron

Quiero que no me den gato por liebre

Quiero que el socialismo vaya sin más directamente al grano

Quiero aprender inglés en 15 días

Quiero saber con precisión exacta la verdadera forma del Universo

Quiero que los croissants siempre estén calentitos y sabrosos

Quiero misas de culo y en latín

Quiero saber si el papel higiénico de la Real Academia limpia fija y da esplendor

Quiero ser la Madre Abadesa

Quiero que se prohíban los canalones y la plusvalía

Quiero que el Imperio Romano no siga decayendo de este modo

Quiero que fichen a la policía

Quiero comer Potitos Bledine

Quiero el control de natalidad con carácter retroactivo

Quiero que se sepa que el Presidente de U.S.A. barre para su casa de una manera descarada

Quiero amor

Quiero lanzarme en plancha y rematar marcando el sexto gol al Real Madrid

Quiero que Manolo no se quede calvo

Quiero saber si alguien me está robando los calzoncillos

Quiero entablar un Juicio

Quiero volver a merendar en la terraza con mis primas y Tía Catalina

Quiero que me homologuen en Ohio

Quiero que alguien me nombre su Delegado en el Exterior

Quiero que Reus sea puerto de mar

Quiero que me devuelvan la gabardina que me quitaron el 17 de Noviembre de 1949 en el Cine Carretas

Quiero que Dios exista

Quiero que los Catedráticos de estética no sean tan feos

Quiero ser de derechas

Quiero jugar al mus

Quiero que no menoscaben mi integridad

Quiero tener aparcamiento reservado dondequiera que vaya

Quiero bailar rock

Quiero que le salga un sarpullido al Santo Padre

Quiero una mantita en la barriga a la hora de la siesta

Quiero que se firmen todos los acuerdos

Quiero destituir a Bing Crosby de un modo fulminante

Quiero fugarme con la morterada

Quiero comer centollo con Julia y con la Ton

Quiero triunfar como una bestia

Quiero que no se me invite otra vez a disolverme pacíficamente

Quiero que emplumen a San Valentín

Quiero que Cataluña llegue hasta el Tirol

Quiero un felpudo igual que el del vecino

Quiero considerar seriamente la posibilidad de que me expulsen de cualquier país

Quiero unas garantías mínimas

Quiero que se suprima la circulación periférica

Quiero que en las cajas de quesitos hayan más quesitos

Quiero a las Islas Filipinas

Quiero que se eliminen las condiciones objetivas ya que por culpa de ellas todo sale mal

Quiero que no tiren más a nuestras mujeres

Quiero tirarme a alguien

Quiero controlar el gasto Público partida por partida

Quiero ser bueno

Quiero que se me paguen daños y perjuicios

Quiero que cada pueblo tenga el gobierno que no se merezca

Quiero que no me avergüencen más en las autopistas

Quiero que no haya clase obrera

Quiero que trasladen las Fallas de Valencia

Quiero que no vuelvan los buenos tiempos

Quiero revolcarme en la alfombra del Hotel des Templaires

Quiero ser hábilmente interrogado para cantarlo todo a la primera friega

Quiero sardinas en escabeche y pan tostado con aceite y sal

Quiero ascender por méritos de guerra

Quiero que se me incapacite legalmente para no ser ya nunca responsable de nada

Quiero que no me maten la ilusión

Quiero que no vuelvan a salir goteras en el techo

Quiero que todo el mundo cobre más

Quiero que no se me hinche la barriga

Quiero que me convenzan

Quiero un poco de caridad cristiana

Quiero que todos pasen por el tubo

Quiero un nuevo cepillo de dientes.

Quiero todo esto.

Yo no puedo seguir viviendo así:

es una decisión irrevocable

Crítiques, aplaudiments i bons desitjos

18 - desembre - 2013

Estem en una situació demergència. Els valors i models socials, polítics i econòmics estan canviant i ens temem que per pitjor. Fer un balanç del que ha estat l’any 2013 ja no és un exercici innocent consistent a assenyalar el que ens ha agradat i el que no, sinó que no es pot aïllar del rumb que estan prenent les coses. L’any 2013 va començar malament, amb una pèrdua progressiva de llibertats individuals i una voluntat de generar por i inseguretat. La cultura, “l’opció política més revolucionària a llarg termini” com va dir Montserrat Roig, és ara al punt de mira.

En el context de l’art, el pitjor han estat les retallades que han precaritzat el sector. Les institucions han vist reduïdes les fonts de finançament, però els que han sortit més malparats són artistes, crítics, comissaris, dissenyadors i muntadors que han vist disminuir dramàticament les seves perspectives de treball. En lloc de cercar solucions, les institucions estan desorientades i paralitzades. La crisi i les retallades s’han utilitzat políticament per fer desaparèixer iniciatives en què no es creia, com l’Espai Zer01 d’Olot, el Centre d’Art de Tarragona o l’Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona, entre d’altres. Can Felipa es va salvar, però pels pèls.

Però com que per naturalesa tendim més a veure l’ampolla mig plena, cal esmentar les coses positives del 2013. La principal, que hi ha gent capaç de dir NO i fer coses. Ha estat un any en què han tingut lloc presentacions, exposicions, esdeveniments, projectes, intervencions, festivals i trobades a llocs poc habituals (estudis d’artistes, els carrers de la ciutat, espais domèstics o la platja). Totes aquestes iniciatives a càrrec dels agents independents han demostrat que hi ha vida (i molta) fora de la institució. N’esmentarem algunes, com l’exposició “A Place no cars go”, organitzada per Quim Packard i presentada al seu estudi, els festivals Lycra i Plaga, les propostes de col·lectius com Morir de Frío o Azotea, entre d’altres.

Destaquen també els espais independents que segueixen al peu del canó, defensant els seus programes, com ara halfhouse o homesession, i altres com a BAR, centrats en l’intercanvi. És molt positiva la celebració dels 35 anys de l´Espai 13 de la Fundació Miró. Les galeries que es repensen, com a ADN que ha inaugurat ADN Platform, un espai per a comissaris i artistes, amb exposicions, debats i presentacions. O la Fundació Tàpies, pionera a fer-ne accessible l’arxiu, s’ha enfrontat a una tasca que tenia pendent, la figura de Tàpies. El resultat va ser “Contra Tàpies”, comissariada per Valentín Roma.

I acabem amb els “auguri” per al 2014, del que esperem que regni una actitud més crítica, amb més acció i menys covardia, més risc, més compromís i més honestedat.

Jafre, 10 anys de biennal

18 - desembre - 2013

Va començar de manera casual i festiva: l’any 2003, Mario Flecha va convidar un grup d’amics a fer un esdeveniment artístic a una casa que acabava de comprar a Jafre, un poble del Baix Empordà que té 300 habitants. Amb tota la ironia del món el va anomenar “biennal”. Era el moment del boom de les grans biennals internacionals. Només aquell mateix any van tenir lloc les de Venècia, Sharjah, Istanbul, Beijing, Caire, l’Havana, Kyoto, Mercossul, Lió, Praga, Göteborg… Un parell d’anys abans i amb una picada d’ullet de complicitat, Maurizio Cattelan havia organitzat la 6th Caribean Bienniale, una semifalsa bienal que oferia als artistes una setmana de vacances sense art ni obligacions a l’illa de St. Kitts. Ironies de banda, Jafre va continuar celebrant-se cada dos anys i consolidant-se com la «biennal més curta i petita del món». Amb una durada de dos dies, un llistat de catorze artistes convidats i un àmbit d’actuació que s’ha estès a tot el poble, aquest estiu ha fet la sisena edició. Comissariada per Mario Flecha i Carolina Grau, a qui aquest any s’ha unit el compositor Daniel Teruggi, lluny de competir amb altres biennals, la Biennal de Jafre ofereix a artistes, visitants i habitants de Jafre una experiència agradable, una sèrie d’intervencions de caràcter efímer i sobretot vivències i trobades. Per la biennal han passat artistes nacionals i internacionals de diferents generacions i trajectòria, com Muntadas, Miralda, Ignasi Aballí, Jordi Mitjà, Jordi Colomer, Francis Alÿs, Yamandú Canosa, Martin Creed, Bestuè/Vives, Patricia Dauder, Dora Garcia, Wilfredo Prieto, Oriol Vila. «Escampar els fems» ha estat el títol d’aquesta edició, que al·ludint a l’entorn semirural, pot ser llegida com una metàfora de la situació actual, en què la crisi ha evidenciat tota la porqueria amagada. De naturalesa optimista, la premissa dels comissaris contempla la possibilitat que la merda i l’olor insuportable puguin tenir l’efecte positiu de fertilitzar i fer créixer coses noves. En qualsevol cas, aquesta edició de la biennal és una apel·lació a la capacitat crítica, d’artistes i visitants, amb la complicitat i la participació dels habitants de Jafre. I aquests han estat alguns dels moments més destacats: Perejaume va oferir un ram de flors agafades del punt més elevat al més baix del municipi; Ryan Rivadeneryra va recórrer una part del riu Ter de nit en una barca inflable que va acabar punxant; Daniel Steegmann va instal·lar una versió del «Circ de Relations» (amb un tractor i altres elements) en una era; Julia Mariscal va realitzar una intervenció amb pollastres i escultures a la carnisseria Raliu; Ruth Proctor va escriure la frase «Se’n va anar cap allà» davant d’un santuari; Bea Turner va apel·lar al misteri i la incertesa en una acció que va implicar una tela, una lona i força fum; Salma Cheddadi va projectar el film «Sweet Viking» sobre el viatge de la cantant islandesa Jara a casa del seu pare malalt, en el transcurs del qual relata històries del país, d’elfs i trolls. Hi va haver concert del compositor Diego Losa en col·laboració amb Daniel Teruggi. I també hi va haver paella i celebració. Als seus orígens la biennal de Jafre no anava d’estratègies professionals perquè artistes i comissaris fessin currículum ni carrera internacional, sinó de treballar des de la llibertat que permet el micro per gaudir, mantenir diàlegs directes, perquè l’art sigui una cosa propera, poc pretensiós i oberta a tothom. Després de sis edicions i un llistat d’artistes cada cop més ambiciós, és evident que ja no és només una reunió d’amics, i el seu àmbit d’actuació també és cada cop més ampli. El risc és la institucionalització, l’acostament al màrqueting i les indústries culturals. La jugada intel·ligent seria emfatitzar la petita escala, la proximitat, el do it yourself, l’autenticitat, l’experiència i la vivència.

[Article publicat a Bonart, 2013]

Moments d’autenticitat: Mireia Sallarès i Bernard-Marie Koltès

14 - novembre - 2013

Vincle a l’article a A*DESK

Portem temps observant-ho. Potser és a causa de la crisi i les retallades, però no només. Està passant en la majoria de les manifestacions culturals: cinema, teatre, música i, per descomptat, arts visuals. Hi ha un retorn a l’autogestió, al do it yourself, a la interlocució directa i individualitzada amb l’espectador, a la petita escala.

Aquesta setmana ho hem vist al Teatre Romea de Barcelona, a La nit just Abans dels Boscos, un monòleg escrit per Bernard-Marie Koltès, que parla de solitud, d’incomprensió i de rebel·lió. En aquesta ocasió, el seu director Roberto Romei no ha deixat que escoltem aquest intens monòleg còmodament asseguts a la platea del teatre, sinó que fa que l’espectador surti al carrer i sigui interpel·lat per un personatge (brillant Òscar Muñoz) que podria ser qualsevol dels que habitualment pul·lulen pel Raval. Indefens, vulnerable, reivindicatiu, desesperat i digne, al mateix temps, el protagonista de La nit just Abans dels Boscos interpel·la l’espectador i el guia per un recorregut per les entranyes del teatre mentre li explica les seves experiències, frustracions, anhels i desitjos, com només se li poden explicar a un desconegut que mai més es tornarà a veure. Hi ha preciosos moments de veritat en aquesta representació que acaba als camerinos, dels què l’actor no pot sortir a saludar ni sortir del seu personatge perquè, des del principi, s’ha renunciat a la segura separació entre l’espai de representació i el lloc del espectador.

No gaire lluny del número 51 del carrer Hospital, on està el Teatre Romea, hi ha el número 14 del carrer Muntaner. Allí hi viu Mireia Sallarès, una artista que precisament va realitzar un projecte sobre «la veritat» i, com escrivia Pilar Bonet en un article que li va dedicar a A*DESK, «porta molts anys darrere els registres de vides viscudes, d’aquelles realitats que consigna com a veritable patrimoni de la humanitat». Ara Sallarès presenta un dels seus treballs més recents i també més personals, Literatura de replà a l’edifici on abans va viure la seva àvia i ara ho fa ella. Sallarès és una gran narradora que recopila històries i de vegades les troba sense buscar-les. Aquest és el cas de l’edifici del carrer Muntaner, amb un prostíbul al pis principal i dos replans amb pisos tapiats, silenciats i sobre la paret dels quals l’artista ha volgut explicar les seves històries, de vida viscuda, soferta i somiada, en la primera persona dels seus anteriors inquilins, interpel·lant-los directament.

Literatura de replà és un projecte que forma part de l’exposició «Jo em rebel·lo, nosaltres existim», organitzada per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i, com en el cas de la nit just Abans dels boscos, tampoc ens dóna treva, ni una platea en la qual protegir-nos d’aquestes tranches de vie o moments d’autenticitat.

Nous relats vs. col·leccions inamobibles

25 - octubre - 2013

Vincle a l’article a A*DESK

Fa temps que la programació de museus i fundacions d’art contemporani no es nodreix principalment d’exposicions i projectes comissariats per col·laboradors independents (o “multidependents” per ser més precisos) externs a la institució.

Hace tiempo que la programación de museos y fundaciones de arte contemporáneo no se nutre principalmente de exposiciones y proyectos comisariados por colaboradores independientes (o multidependientes para ser más precisos) externos a la institución.

La programació de museus i fundacions d’art contemporani fa temps que no es nodreix principalment d’exposicions i projectes comissariats per col·laboradors independents (o “multidependents” per ser més precisos) externs a la institució.

La programación de museos y fundaciones de arte contemporáneo hace tiempo que no se nutre principalmente de exposiciones y proyectos comisariados por colaboradores independientes (o multidependientes para ser más precisos) externos a la institución.

La crisi de les institucions, que és tant econòmica com identitària, és la responsable que les col·leccions hagin tornat al primer pla de les programacions. Les col·leccions són vives, evolucionen i mostren els orígens i l’ADN dels museus, configuren la seva identitat i la seva personalitat. Encara que per als museus pugui resultar més agraït mostrar una vegada i una altra les seves “peces estrella” (un Jeff Wall per aquí, un Gerhard Richter per allà), és molt més arriscat i enriquidor intentar configurar nous relats i aportar mirades renovades entorn de les seves obres. Això és precisament el que la Fundació “la Caixa” fa des de fa força temps. Amb el cicle La mirada de l’artista, va acollir les mirades de Juan Uslé i Luis Gordillo o, més recentment, a càrrec de Rosa Martínez, amb l’exposició articulada en tres parts Què pensar? què desitjar? què fer? Caixaforum inaugura ara un programa anomenat Comisart (sí, el nom podria haver estat una mica més sofisticat) dirigit a comissaris emergents, concepte que «la Caixa» tradueix com a “menors de 40 anys i l’experiència dels quals inclou la realització de tres projectes curatorials”. La primera de les tres propostes d‟aquest programa és Art Ficció. I el títol és el menys encertat d’aquest projecte, comissariat per Jaime González Cela i Manuela Pedrón Nicolau, que parteix dels paràmetres clàssics de la ciència ficció per generar un relat diferent, una proposta que activa les obres d’una manera inèdita fins ara. És cert que la ciència ficció és un gènere que des de la distància temporal permet analitzar el present d’una manera crítica i fins i tot vaticinar un futur no sempre encoratjador si pensem en Blade Runner, 1984 o The Road. Jaime González Cela i Manuela Pedrón Nicolau ens situen en un espai i un temps indeterminats, en què crida l’atenció l’absència de la figura humana, que només apareix alienada a la videoinstal·lació d’Aernout Mik. Els treballs seleccionats projecten altres mons, mostren dimensions paral·leles o presenten objectes que responen a altres realitats. A l’exposició trobem les ciutats disneysades d’Ante Timmermans, els horitzons marins d’Hiroshi Sugimoto, els comportaments estranys i obsessius dels protagonistes d’Aernout Mik, el rellotge de temps detingut de Jorge Barbi, les paradoxals senyalitzacions de Rogelio López Cuenca o la bicicleta carregada de bosses com a icona d’una vida nòmada. Però el relat curatorial no només es configura a partir de la disposició a l’espai dels treballs sinó d’una intervenció molt mesurada com a camí a seguir (amb unes línies literalment pintades a terra) ia interrelacionar les obres a partir de conceptes clàssics en l’àmbit de la ciència ficció, com són utopia, distòpia, cataclisme, gènesi, parat. Perquè és cert que les obres poden parlar per elles mateixes, però el que cal demanar-li a una exposició és que sigui capaç d’articular un relat, entre tots els possibles, i de generar una situació o un univers en què ens sentim apel·lats. I Art Ficció (malgrat el títol) ho aconsegueix.

À la ville de… Barcelona

25 - octubre - 2013

Vincle a l’article a A*DESK

Els imaginaris urbans ens permeten abordar la realitat social i urbana des de dimensions simbòliques, culturals i no tangibles. L’antropòleg i crític cultural Néstor García Canclini afirmava en el seu llibre Imaginaris urbans que «molts pressupostos que guien l’acció i les omissions dels ciutadans deriven de com percebem els usos de l’espai urbà, els problemes de consum, trànsit i comunicació, i també de com imaginem les explicacions a aquestes qüestions».

À la ville de… Barcelona és una obra de teatre escrita i dirigida per Joan Ollé (aquests dies en cartell al Teatre Lliure de Barcelona) que presenta, analitza, dissecciona i critica la ciutat de Barcelona, comprenent des de la Barcino de l’època dels romans fins a l’actual ciutat ocupada pels turistes i rígides normatives de l’Ajuntament, que està començant a resultar incòmoda als seus habitants. À la ville de … Barcelona és un retaule (que no una auca) plena d’escenes i salts en el temps, per les quals desfilen personatges, llocs, formes de relacionar-se i de conviure. El recorregut es converteix en una mena de calidoscopi, compost per imatges que més que establir un discurs lineal, evoquen associacions a partir del fragment i el suggeriment. L’imaginari de Barcelona es construeix emotivament a partir de referents molt diversos: fets, històries, esdeveniments, personatges, llocs, cançons o objectes.

Fets com les exposicions de 1988 i 1929; la Setmana Tràgica; la selecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 o el desmantellament dels “xiringuitos” de la Barceloneta, es conjuguen amb la desfilada/aparició de personatges i prototips (el serè, la monyos, el “gafapasta” que va als cinemes Verdi, el deprimit seguidor del Barça dels 80, els alcaldes Maragall i Trías, els habituals del Liceu, el pakistanès que ven llaunes al carrer…); amb objectes que rememoren fets destacats (que van des de l’entrada del concert dels Beatles l’any 1966 fins al primer Chupa-chup que es va menjar Johann Cruyff després de deixar de fumar), llocs (bars i clubs, cinemes desapareguts, la Boqueria) i referències literàries (aquí sí que trobem un veritable arsenal: Eduardo Mendoza, Jaime Gil de Biedma, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Maragall, George Orwell, Jean Genet, Joan Salvat-Papasseit, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Rafael Duyos, José Agustín Goytisolo, Josep Pedrals, Josep Maria de Sagarra i Jacint Verdaguer).

Encara que l’obra no deixa de ser de consum intern, s’evidencia l’ambigüitat d’una mirada que conjuga amor-odi a parts iguals. Hi ha moments emotius, però també crítica despietada: com un sorteig de loteria en què van cantant els números (per exemple: els informes encarregats per les administracions públiques que no serveixen per a res) i els premis («una pastaradaaaaaaaa»); o una recreació de l’Angelus de Millet (en aquest cas Millet és Fèlix Millet) amb el seu inventari de despeses i d’assistents a les noces de les seves filles deixant clara la vinculació amb «les millors famílies» de la ciutat. També hi ha àcides, molt àcides superposicions d’escenes: la fletxa que encén el pebeter dels Jocs Olímpics es transforma en la bala que executa a Companys o el crit col·lectiu i entusiasta al conèixer-se la seu dels jocs del 92 es confon amb l’enrenou produït per l’entrada de les tropes franquistes al 39.

Per això ens enfadem quan aquesta inclusió de Barcelona es fa malament, i especialment quan es fa malament en art contemporani. Per exemple, cada vegada que el MACBA exposa la seva col·lecció i intenta introduir amb calçador referències al context (rastrejant l’herència de la modernitat en la construcció de l’Exposició Universal del 29, mostrant els espais anodins i poc recognoscibles de Barcelona registrats per Jean-Marc Bustamante o «la ciutat de la gent» retratada per Craigie Horsfield) sense per això relacionar-se de veritat amb aquest context ni oferint una mirada, ja sigui afí o crítica sobre ell, o ambdues coses alhora, perquè és precisament en aquesta tensió (que À la ville de… Barcelona resol tan bé) on rau la veritable voluntat d’intentar entendre el món que ens envolta o la ciutat en què vivim.